El rei i el tren

Més enllà de la polèmica que va aixe­car, en el seu moment, la con­cessió del Pre­mio Cer­van­tes a Joan Mar­ga­rit en la seva con­dició pecu­liar d’autor bilingüe, ara ens fixem en la cerimònia en la qual li va ser ator­gat el guardó. Mar­ga­rit va rebre la meda­lla de les mans de Felip VI i, després de depar­tir amb el monarca i la seva esposa, va reci­tar uns ver­sos en cas­tellà i en català, amb ampul·losi­tat i ener­vació poètica. Els qua­tre gats que eren a la sala del Pala­uet Albéniz van aplau­dir i es van fer una foto a l’exte­rior. I es va aca­bar l’acte, sense dis­cur­sos ni res. Els pre­mis lite­ra­ris, en gene­ral, tenen un punt d’osten­tació, de fira de vani­tats. I el premi que, a més a més, vol repre­sen­tar tota una cul­tura –la que és escrita en llen­gua cas­te­llana–, encara més, perquè forma part d’una estruc­tura d’estat, en aquest cas un Estat que s’eri­geix en ban­de­rer d’una manera d’enten­dre el món i que té la pre­tensió, amb el Cer­van­tes, d’equi­pa­rar-se amb el Nobel. És a dir, un premi que, en la seva pròpia essència, conté els requi­sits impres­cin­di­bles de pompa i exhi­bició pública.

El Cer­van­tes, però, s’ha lliu­rat en petit comitè, sense fili­gra­nes ceri­mo­ni­als. I s’hi ha afe­git el secre­tisme. No era a l’agenda ofi­cial del rei, amb la qual cosa es trac­tava d’un acte íntim, que es va saber quan Felip VI ja era de tor­nada a Madrid. El rei d’un país que s’ha d’ama­gar quan jus­ta­ment la cir­cumstància reclama més focus. És un fracàs simbòlic per a la monar­quia. Llàstima que Mar­ga­rit no pensés a reci­tar aquells ver­sos tan emo­tius: “La lli­ber­tat és un rei sor­tint en tren cap a l’exili.” La festa pri­vada hau­ria estat colos­sal.