Camí de pessebres

Feia dies, set­ma­nes que se’n par­lava però ningú estava segur de res. Resulta que pel temps de Nadal, que va de Santa Llúcia a la Can­de­lera, cada any al meu poble hi havia una expo­sició de pes­se­bres per visi­tar i admi­rar en una petita església, la del Roser, al cen­tre de la vila. Amb això de les res­tric­ci­ons pandèmiques sem­blava que tot se n’anava en orris, l’expo­sició no es podia fer sense risc perquè l’església del Roser és petita i l’espai per poder veure els pes­se­bres resul­tava estret, amb molt poca gent s’omplia.

Vet ací, però, que (no sé de qui sortí la feliç idea) aquest any hi ha més pes­se­bres que mai. Exac­ta­ment n’hi ha vint-i-dos, a l’església del Roser n’hi devien haver set o vuit com a màxim. Aquests pes­se­bres s’han repar­tit per tot el poble, de manera que s’ha creat un “Camí de pes­se­bres”, s’ha publi­cat un plànol per fer-ne el segui­ment i es poden veure i admi­rar en diver­sos indrets, sobre­tot en cases i esta­bli­ments que tenen vidri­e­res a la planta baixa de la façana. La idea, cal reconèixer-ho, és boníssima i els qui esti­mem les tra­di­ci­ons nos­tra­des ens hem ale­grat que s’hagi tro­bat una sor­tida tan ope­ra­tiva, guapa i ori­gi­nal. Aquesta ini­ci­a­tiva ha fet, és clar, que molta més gent par­ti­cipi a l’hora de fer pes­se­bres, acon­se­guint una mos­tra espec­ta­cu­lar i vari­ada, donant un gran relleu a la quo­ti­di­ana vida de poble, a la que fem entre tots. Aquest mala­ven­tu­rat dos mil vint, l’aca­ba­rem apre­ci­ant els mun­tat­ges dels pes­se­bris­tes de sem­pre que hi des­ta­quen, als quals s’hi han afe­git molts vila­tans i vila­ta­nes, colles de jovent, agru­pa­ci­ons de dones, famílies, res­tau­rants, esco­les i boti­gues.

És una ini­ci­a­tiva que ha cai­gut bé, la trobo molt encer­tada, i m’ale­gra sobre­tot que la tra­dició del pes­se­bre ha aug­men­tat con­si­de­ra­ble­ment, i ho hagi fet per bé. És bonic pas­se­jar-se pel poble i anar fent para­des per anar veient dife­rents for­mes de repre­sen­tar el nai­xe­ment de Jesús a Bet­lem, que és el que recor­dem per Nadal, tot i que s’oblida aquest fet per donar quasi tota la importància al men­jar, al beure i als regals, tot ama­nit amb musi­que­tes i llu­mets que massa sovint no tenen res a veure amb l’espe­rit nada­lenc ori­gi­nal.

Ai, per­do­nin, em des­cui­dava de dir que es tracta de Sant Feliu de Palle­rols, a la Gar­rotxa Meri­di­o­nal, tal com deia l’insigne i sem­pre enyo­rat Josep Pla, que va estar en tres oca­si­ons al poble. Ah!, i sem­pre en va dir bé.