Sobre la recuperació

L’apli­cació de les pri­me­res vacu­nes anti-Covid-19 ha des­vet­llat uns sen­ti­ments opti­mis­tes supe­ri­ors a la rea­li­tat. Per desgràcia encara ens que­den uns quants mesos de relació de noves infec­ci­ons i de difunts pel maleït virus. Però això no és obs­ta­cle per par­lar de la recu­pe­ració econòmica que viu­rem quan la pandèmia ens hagi dei­xat del tot.

De què o de qui depèn la recu­pe­ració? Quant al què, es refe­reix a fets exte­ri­ors extra­or­di­na­ris com la situ­ació actual i no hi tinc res a dir, perquè no depèn de nosal­tres. Si és cosa nos­tra, la recu­pe­ració, en una democràcia, depèn dels polítics que ens gover­nen i dels ciu­ta­dans que els voten. Però la democràcia té les seves feble­ses. Uns exem­ples: la pri­mera potència democràtica del món va ele­gir com a pre­si­dent el xim­plet de Donald Trump; si ens cen­trem a casa nos­tra, no puc creure que hi hagi un votant del PSC que no enten­gui que la sentència als pre­sos polítics és una bar­ba­ri­tat i una injustícia de ca l’ample; i no puc enten­dre que hi hagi tants par­tits polítics inde­pen­den­tis­tes com mili­tants inde­pen­den­tis­tes. El fona­men­tal prin­cipi de la uni­tat, abso­lu­ta­ment indis­pen­sa­ble, se’n va en orri.

Els polítics votats i ele­gits entre nosal­tres no són els millors, com hau­rien de ser-ho. El minis­tre de Salut, Sal­va­dor Illa, no deu saber on és l’os occi­pi­tal, però li va tocar Salut com al pre­si­dent Com­panys ser minis­tre de Marina a la Segona República.

Torno a l’eco­no­mia. Tenim eco­no­mis­tes molt savis, però cap ocupa un càrrec en el govern. Com a màxim una càtedra a la uni­ver­si­tat. Si par­len d’eco­no­mia cada cop veig menys diferències entre les dre­tes i les esquer­res, si dei­xem al marge la gent de Vox.

Si reuníssim els savis eco­no­mis­tes que voten dife­rents par­tits com­pro­varíem com es posa­rien força d’acord. Un pla de recu­pe­ració econòmica redac­tat per un savi votant pel PP no dife­ri­ria gaire en els punts fona­men­tals d’un del PSOE. És clar que si un d’ells creu que com més rics hi hagi millor anirà el país, no hi pot haver acord; però això només tindrà lloc entre radi­cals.

Final­ment, la recu­pe­ració econòmica depèn de nosal­tres matei­xos, dels ciu­ta­dans. I aquí també tro­bem greus feble­ses. Donald Trump va ser ele­git per ciu­ta­dans, però no de tota mena. Califòrnia –classe mit­jana i força cul­tura uni­ver­sitària– va votar demòcrata, o sigui Biden, men­tre que els estats agrícoles com Dakota del Nord van votar repu­blicà, o sigui Trump. Els xine­sos van votar mas­si­va­ment els dic­ta­dors comu­nis­tes, perquè ara tenen la panxa plena i no pas­sen fam; després ja ho veu­rem.

A l’Estat espa­nyol passa una cosa simi­lar. Les regi­ons pobres voten esquer­res, perquè els seus repre­sen­tants no por­ten cor­bata i diuen coses grui­xu­des, però pocs votants han estu­diat el pro­grama econòmic del par­tit pel qual voten. I els que el con­fec­ci­o­nen no estan gens segurs de si l’apli­ca­ran si gover­nen. És el que va pas­sar amb els soci­a­lis­tes de Felipe González, que anun­ci­a­ven la naci­o­na­lit­zació d’empre­ses i quan van arri­bar al poder van pri­va­tit­zar més que res.

A tots ple­gats ens falta cul­tura, visió gene­ral i sen­tit del diàleg. Si un polític s’asseu a dia­lo­gar i sap que no cedirà en cap dels punts que ell con­si­dera essen­cial, val més que deixi la taula de diàleg, perquè perdrà i farà per­dre el temps. Que Déu ens faci més savis i més dia­lo­gants!