Contradicció

Les con­tra­dic­ci­ons tenen mala fama. Sonen a taca. Quan par­lem d'algú que ha incor­re­gut en con­tra­dic­ci­ons, ho fem com si fos algú que ha per­dut valor, com si de cop passés de ser un cacau de qua­li­tat a ser un sim­ple suc­ce­dani. Hi ha gent que viu fixada, obses­si­o­nada a no caure en la con­tra­dicció. Tant que abans de fer cada pas repassa tots els que ha dei­xat enrere. Ho fan com si man­te­nir sem­pre les matei­xes idees, la mateixa direcció, com si pre­ser­var-nos immu­ta­bles en el credo d'una deter­mi­nada essència, fos una ortodòxia a la qual no tenim dret a renun­ciar. Però fins i tot qui busca aquest purisme veurà, si fa un repàs al seu tra­jecte vital, que hi ha diferències o una clara con­fron­tació, fins i tots, entre el que pen­sava i el que feia ja no fa deu anys, sinó fins i tot un any enrere, i com actua o argu­menta en el pre­sent. I això només sig­ni­fica que, sense aban­do­nar els eixos argu­men­tals de la nos­tra existència, hem fet un exer­cici d'adap­tació en funció d'un canvi de con­text, per la irrupció d'uns ele­ments que facin can­viar les cir­cumstàncies, com pot­ser, per exem­ple, l' amor. La con­tra­dicció forma part de la vida. Pot­ser la tenim tan asse­nya­lada pre­ci­sa­ment perquè el que ens costa és adme­tre aquest fet, que és com adme­tre que després de la vida ve la mort, o que la feli­ci­tat no és eterna, sinó que s'alterna amb epi­so­dis d'infe­li­ci­tat o de melan­gia. Pot­ser és aquesta inca­pa­ci­tat d'assi­mi­lació, la que ens fa fugir de la con­tra­dicció, un ele­ment que pot ser un indi­ca­dor útil d'un procés de madu­ració, sem­pre que sor­geixi d'una reflexió, d'una res­si­tu­ació dels objec­tius i una refor­mu­lació del pen­sa­ment en funció dels conei­xe­ments, les des­tre­ses i les habi­li­tats que hem anat adqui­rint. Si estan for­ja­des des del rao­na­ment, no des de la vacuïtat, les con­tra­dic­ci­ons poden arri­bar a ser bene­fi­ci­o­ses.