La impunitat mata

Assas­si­nats a Ruanda com a tes­ti­mo­nis d’un règim de ter­ror encara vigent. El 26 d’abril de 1994 uns mili­tars s’enduen Joa­quim Vall­majó, fill de Navata, i els sacer­dots Joseph Hiti­mana, Faus­tin Mulindwa i Fidele Milinda. Els seus cos­sos mai no han estat tro­bats. Sabien massa, sabien qui havia metra­llat 2.500 cam­pe­rols hutus des­ar­mats al camp de fut­bol de Byumba i 1.000 per­so­nes més al cen­tre esco­lar de Buhambe. El 18 de gener de 1997 els coo­pe­rants de Met­ges del Món Flors Sirera, Manuel Madrazo i Luis Val­tueña són tiro­te­jats a Ruhen­geri, on esta­ven ini­ci­ant un pro­jecte sani­tari. Dos dies abans un veí els havia mos­trat les fos­ses comu­nes de la matança del cam­pus uni­ver­si­tari de Nyaki­nama i això fou la seva sentència. Per què par­lem ara d’aquests crims en un país que fou sac­se­jat per un atroç geno­cidi del qual l’ONU es va ren­tar les mans? Perquè la seva prin­ci­pal víctima, la veri­tat, resta sepul­tada sota el mur espès de la versió ofi­cial del pre­si­dent Kagame accep­tada per les potències amb interes­sos a la zona dels Grans Llacs (els mine­rals con­go­le­sos, per exem­ple). En el seu moment el Tri­bu­nal Penal Inter­na­ci­o­nal es va cenyir a la inves­ti­gació sobre l’exter­mini de la població tutsi entre l’abril i el juliol de 1994 i va obli­dar els hutus eli­mi­nats entre 1990 i 2002. La història s’ha tan­cat en fals, és a dir, no s’ha tan­cat, i Vall­majó, Sirera i d’altres cla­men justícia i repa­ració. Men­tres­tant, la impu­ni­tat mata dues, tres, qua­tre, infi­ni­tes vega­des: a Ruanda el poder no es dis­puta a les urnes sinó a la mas­morra o al clot, que és on acaba l’opo­sició.