Viure a Anarene

Hi ha tan­tes altres coses sobre les quals escriure, però vull fer-ho a propòsit de Clo­ris Leach­man, que va morir fa pocs dies, als 94 anys, essent recor­dada a les notes necrològiques com una actriu sobre­tot de sèries tele­vi­si­ves par­ti­cu­lar­ment dotada per a la comèdia des que, encar­nant Phy­llis Linds­trom a El show de Mary Tyler Moore, va gua­nyar els dos pri­mers Emmy dels vuit que va obte­nir. Que era bona per a la comèdia també ho va demos­trar amb Frau Blücher a El jove Frankens­tein. Tan­ma­teix, crec que no només parlo per mi si dic que Clo­ris Leach­man és, per damunt de tot, Ruth Pop­per a The Last Pic­ture Show, que deu ser un dels films més tris­tos de la història del cinema.

Ara es com­pleix el cin­quan­te­nari d’aquesta pel·lícula de Peter Bog­da­no­vich que, basada en una novel·la de Larry McMurtry, trans­corre a Ana­rene, que remet al nom d’un poble de Texas que real­ment va exis­tir entre el 1908 i el 1955 lli­gat a la indústria del carbó, però que és una invenció per repre­sen­tar els mons que s’aca­ben i el tedi del men­tres­tant duren sense futur. Els joves s’avor­rei­xen a Ana­rene i volen mar­xar-ne. Un d’ells (el taci­turn Sonny, inter­pre­tat per Timothy Bot­toms) és amant de Ruth Pop­per, dona mal­ca­sada a la qua­ran­tena que ni amb el sexe fur­tiu sem­bla sen­tir una espurna de feli­ci­tat. Atret per la juga­nera Jacy (Cybil Shep­herd), Sonny aban­dona Ruth, que encara s’enfonsa més; però, mort el seu germà petit en ser atro­pe­llat i sense que Jacy li faci més cas, el noi torna i, en un final que com­mou en part per la sen­si­bi­li­tat de Clo­ris Leach­mann, ella li retreu l’abandó, però li surt la com­prensió davant la pena: “No importa, no importa”, li diu aga­fant-li la mà. Abans, tanca el cinema del poble i, en l’última sessió, s’hi pro­jecta Red River, de Howard Hawks. Recor­dant la tris­tesa del film, he sen­tit com si vivíssim a Ana­rene, un món que s’acaba tal com era men­tre es van tan­cant cine­mes.