Tribuna
Abraçades
De bon matí he rebut una abraçada i m’ha semblat que qualsevol dia pot resplendir, si t’abraça fort la persona que estimes. Però, a la vida amb majúscula, estimem moltes persones, familiars, amics, companyes i companys d’espais comuns... Avui vull recordar paraules de dones que aprecio. Una és la terapeuta Joana Benet, que fa ben poc publicava al seu Facebook: “Estic sentint una forta enyorança, una inquietud interna que es mou, que va i ve sense avisar. Avui la puc definir i sé que és molt comú per a moltes persones en aquests moments. És un viatge desconegut que mai vaig pensar viure, on la llibertat personal s’acaba i on el més bàsic –com és una abraçada als familiars i a totes les persones meravelloses que ens acompanyen– no es pot fer...”
D’altra banda, l’actriu i escriptora Àngels Bassas diu en un article a Ítaca (revista de teatre eòlia I+D): “Creiem viure intensament a través d’una màquina falsa, maquillada, disfressada, mentre oblidem la potència d’una carícia real i l’efecte d’una veu (...) Començo a pensar que anar al teatre és només per als valents que tenen el coratge de despertar del son de Matrix.” Amb l’Àngels, darrerament ens enviem missatges gravats per sentir-nos el to i la mesura vibratòria. Coincidim perquè ens qüestionem la manera unidireccional amb què ens serveixen les notícies, les mesures que s’estan aplicant en alguns sectors com el de l’hostaleria, i ja no diguem en el món cultural, que pateix el tancament de teatres, cinemes i locals on podíem escoltar-nos, cara a cara. Espais que ens porten a l’empatia, al coneixement i a l’intercanvi personal. D’aquest llarg període que vivim amb esgotament, el més dolorós és haver-te de dur la mà al cor, quan t’acomiades de la mare o del pare, i ho fas amb la boca tapada per un morral que aviat –diuen– no podrà ser de cap teixit natural. Quina seguretat garantirà una mascareta FFP2 que alguns reutilitzaran amb escreix, perquè és un producte prou car? Comprar mascaretes d’un sol ús suposa gastar-se a l’entorn de 75 euros mensuals, en canvi, rentar cada dia una mascareta de roba pràcticament no comporta cap despesa.
Com ha canviat el nostre món en qüestió d’un any! No ens hauríem cregut mai que s’imposaria un estil global de clausura de nas i boca, i ens limitaríem a abraçar-nos amb el colze o a través dels ulls d’una pantalla. Aquesta experiència global alienant demana una particular reconnexió amb la nostra pròpia essència –que és terra i ànima–, si no, no anem enlloc. A hores d’ara discrepo dels qui s’ho juguen tot a la ruleta de les vacunes, que no ens redimiran de l’angoixa. Hi ha una necessitat creixent d’empatia amb els que estan patint estralls econòmics i psicològics, i això no surt comptabilitzat a les dades que ens serveixen els informatius. Una carícia o un petó reconforten, dibuixen un somriure que no podem perdre. Ens han privat d’aquest dret fonamental durant gairebé un any i ens hi hem adaptat el millor que hem sabut.
Tanmateix, ningú ens ha parlat encara de com podem millorar el nostre sistema immunitari, de fer salut amb exercici físic i meditació, o d’evitar menjars processats. Tot se silencia, engolit per la voràgine de les dades. I, si tot plegat era inevitable i hem d’acabar passant per la immunitat del ramat? Potser estem vivint una “profecia autoacomplida”, perquè la ment és poderosa i la incontinència emocional, també. No seran pitjors els efectes secundaris que generin la por i la precarietat en els més desprotegits? D’altra banda, el personal sanitari, obligat al contacte físic amb els malalts –ni que sigui sota protecció extrema– pateix esgotament, alhora que defuig el paper d’heroi i vol ser atès tal com pertoca, amb un sou just i un horari sostenible.
Tornant a l’inici, jo també enyoro les abraçades i és de justícia que recordi avui una mestra índia, Amma, que ha dedicat la seva vida a abraçar més de 39 milions de persones d’arreu del món, a través de l’ONG Embracing the World. Perquè, al capdavall, com deia Mercè Rodoreda, una altra dona empoderada: “Les coses importants són les que no ho semblen.”
