Tribuna
Per no perdre el nord
En el temps que el món anava al pas del cavall, el català al Rosselló no era pas només la primera llengua, sinó pràcticament l’única que molta gent parlava dia a dia. Va ser el cas d’Arthur Conte en els seus primers anys, entre el 1920 i el 1934. A França, el deu recordar encara molta gent. Al Rosselló, també. A la resta dels Països Catalans, jo diria que pràcticament ningú perquè, si com em deia fa uns mesos un català de Perpinyà, “es pot pas dir que espiem gaire cap al sud”, tampoc no es pot pas dir que des del sud es miri gaire cap a la Catalunya del Nord. Si més no, fins ara.
Periodista, polític i escriptor, Conte va ser batlle de Salses, diputat pels Pirineus Orientals, secretari d’estat, director de l’ORTF, productor per a FR3 i autor d’una quarantena de llibres, ben pocs dels quals deuen haver arribat en aquesta banda dels Pirineus. Entre altres raons perquè els va escriure tots en francès. D’un d’aquests llibres –Les paysans de France: de l’an 1000 à aujourd’hui– he tret aquella frase de quan el món anava al pas del cavall. Val la pena recordar-la avui que, mentre els nostres recursos i el coronavirus ens ho han permès, molts hem tendit a anar a un altre ritme. El de la vitesse, com diu avui molta gent de la Catalunya del Nord. El ritme aquell que no ens permet veure gaire res, passar rabent; el ritme que possibilita que un munt de coses quedin enrere. La llengua, en el nord. O quasi.
Però tornem-hi. A Au village de mon enfance, Conte recorda el temps en què el món anava al pas del cavall. Hi escriu que va néixer a Salses el 31 de març de l’any 1920. En tradueixo un fragment: “Je suis donc d’abord catalan... A més, jo aprendré el francès a l’escola. De petit, no vaig parlar res més que català amb el meu pare, amb la meva mare, amb la meva família, amb els meus amics. Encara a l’any 1994, continuo pensant en català, somio en català, compto en català...”
Sí, com passava també a la resta de la Catalunya del Nord, en el temps que s’anava al pas del cavall a Salses el català era ben viu. Conte ho va confirmant en aquell llibre. I hi confirma així mateix que, a tot aquest tros de món situat entre el Canigó, el Mediterrani i el desert rocós de les Corberes, encara en els anys trenta del segle passat s’explicaven sovint rondalles i acudits catalans, se sentien cançons catalanes, es ballaven sardanes, es coneixia Jacint Verdaguer, se sabia que es parlava català més al sud o es jugava al truc o a la botifarra. Ells també en deien manilla. “De manilla no sortiràs que no tinguis rei o as.”
No han passat tants anys, però, encara que la llengua i totes aquestes altres coses que esmenta Conte hi perviuen, avui són molt més marginals. A la Catalunya del Nord, doncs, tot està perdut? A mi em sembla que no. Però també em sembla que no es pot salvar una llengua o un país si només es mira al passat, si el passat no serveix de trampolí per encarar el futur amb un projecte que engresqui. És el que va passar a Irlanda pocs anys abans que naixés Conte, malgrat que pel camí perdessin la seva llengua, el que ha passat més recentment al País Basc o el que passa avui a Escòcia, malgrat que la seva llengua pràcticament no existeixi. Projectes que han sabut engrescar perquè han sabut mantenir una identitat. Com ho va saber fer França amb la Bretanya, amb tot Occitània i amb el nord de Catalunya entre tants altres llocs. Però amb un altre projecte, més semblant i molt més eficaç que el d’Espanya. I és sobretot per això que, encara que Conte escrigui fragments com ara “Tots, en tant que som. Som pastats d’una terra, d’un passat... No ens podem escapar de nosaltres mateixos”, tota la seva carrera política o intel·lectual va ser francesa.
Com hauran anat les eleccions? No ho puc saber quan envio aquest article. Massa sovint, però, em sembla que els catalans del sud no recordem prou que el nostre procés cap a la República ha estat el projecte col·lectiu més reeixit de les nostres vides i el que ha tingut més ressò arreu del món. I el que ens ha enorgullit més. I, tot i que encara de moment no hàgim aconseguit la República, el procés o el que en queda continua engrescant molta gent. I també, a la Catalunya del Nord, bo i que molts d’ells hagin perdut la llengua. Sense orgull, bé ho sabem tots, no es recupera res. Sense un projecte col·lectiu que engresqui, tampoc. Segur que anar sovint a la Catalunya del Nord és la millor manera d’ajudar cada cop més que hi retorni la nostra llengua. El nord massa oblidat del nostre país. Allà on vam desar les urnes.
