Ho tornarem a fer?

Corre per totes les xar­xes: ERC-Junts-CUP, por­teu-nos a la Inde­pendència! De moment, sem­bla que tots tres poden arri­bar a l’acord de gover­nança. Si fos així, ERC s’hau­ria que­dat sense eixam­plar la base... Vull dir, sense poder pac­tar amb els Comuns. No sé si li ha de fer gaire tris­tesa pres­cin­dir d’aque­lla imatge de la Jéssica Albi­ach ense­nyant a tot el Par­la­ment la but­lleta del no, aquell dia de les 15 ses­si­ons que la Carme For­ca­dell va resis­tir. L’Albi­ach i el Coscu, amb aquell no bri­llant, o eren els ulls que bri­lla­ven? No cal, no us sem­bla, un pacte més enllà dels par­tits que volen la inde­pendència, que per això vam sor­tir amb el parai­gua, el fred, els mor­ri­ons i aque­lla mena d’espe­rança que ens porta a posar la pape­reta a les urnes, nosal­tres amb el sí.

Els Comuns. Un par­tit que no sap on va, que navega en aigües tèrbo­les, que no saps si és un salmó o una sar­dina, o una ore­neta o un falcó, que mai mai no s’ha com­promès, que ha tin­gut una Ada Colau pac­tant amb el naci­o­na­lista d’en Valls per arra­bas­sar el seient del Con­sell de Cent a en Mara­gall. Un par­tit que no és. Que era amb en Xavier Domènec i l’Eli­senda Ala­many, però no pas en aquests moments. No dir parau­les és no exis­tir. Amb sig­nes o amb el llen­guatge arti­cu­lat, la paraula defi­neix objec­tes i con­cep­tes, ens defi­neix. Un par­tit sense paraula, amb només la decisió ama­gada, ense­nyant tan sols la pape­reta quan diu no al procés que ens duia a les urnes de l’1-O. Aquesta és, de fet, la seva paraula? No es pot enten­dre com els Comuns poden ser del mateix grup que el Pode­mos de Pablo Igle­sias. Només s’entén si tens clara la imatge de l’Estat Mons­ter on ens tro­bem i l’esclat de l’orogènia del Piri­neu on vivim, sot­me­sos. No pot ser el mateix Pode­mos que els Comuns. Com no ho són el PSOE i el PSC, mal­grat un Iceta.

La diferència entre Spain i Cata­lu­nya és tan bru­tal que fins i tot poden pas­sar coses com aquesta: que hi hagi un senyor de la Com­plu­tense res­pectuós amb el pen­sa­ment divers dels dife­rents pobles. I és que, a Madrid, Pablo Igle­sias repre­senta un sec­tor soci­a­lista que ha aca­bat sabent que exis­tim, després, això sí, d’haver estu­diat el feno­men, perquè a l’inici de Pode­mos encara igno­rava que el català i el valencià eren la mateixa llen­gua.

Però… ja comen­cen a cir­cu­lar notícies estra­nyes amunt i avall de les xar­xes, que les xar­xes sí que les va fer el dia­ble, que hi cor­ren muni­ons de tui­tai­res que ni tenen pàgina, o en tenen de 60 amics. Tots pagats. Qui els paga? Opino que ha de ser forçosa­ment algun virus invi­si­ble però que exis­tent, que mata. Mata els inde­pen­den­tis­tes. Que només ser­veix per sepa­rar Junts d’ERC, a qui ano­me­nen ER o Er. No em podria ima­gi­nar un mètode tan mal­vat si no ve dels dolents, de l’ene­mic. I ara, ara ja fan córrer que no ens enten­drem amb Junts. Des­con­necto.

Quim DomènecH recorda a la tele que “la CUP, ERC i els Comuns són els únics espais que no es veten entre ells”. Recorda la misèria que molta gent passa. I diu: “Amb un govern d’esquerra sobi­ra­nista i repu­blicà, Cata­lu­nya tin­dria el govern més d’esquer­res de tot Europa.” Miro la rodeta... Que ERC-CUP-Comuns no arri­ben enlloc! I els farien la guitza des de l’opo­sició, tot i que a l’opo­sició, si no repas­sen El príncep, també que­den curts.

Compto. Res de res.

Ostres, si no fos pel sen­ti­ment, la rodeta és més diver­tida que el Sudoku de cada nit... Però em veig aquell matí de diu­menge, amb una pluja fina men­tre ens diem hola amb dos amics de l’ànima, de risc... com jo. De Junts, no pas com jo. Sento tris­tesa. Pac­tem d’una vegada els tres par­tits que volem un Estat, que volem un país obert al món, amb les reg­nes ben aga­fa­des a les nos­tres mans: ERC Junts CUP.

Ara hi tor­nen... Què sento per la tele? Posar-nos d’acord a Madrid amb el vot. A Madrid? Qui amb qui? Que Junts ha de fer allò d’ERC, d’apun­ta­lar el PSOE, o que ERC digui sem­pre no, com fa la dipu­tada cata­lana? No em puc creure una per­versió sem­blant sor­gint d’aque­lla Laura Borràs que fa cara de bona noia, que ve de les Lle­tres Cata­la­nes i la uni­ver­si­tat. Que viu més enlaire que qual­se­vol humà d’aquest nos­tre petit país, esclat de l’orogènia del Piri­neu.