Hasél i la bestia

Una meva bes­tia comu­nista, exi­li­ada el 1939, després de pas­sar una quin­zena d’anys a l’URSS, a finals dels sei­xanta va deci­dir ater­rar a França. Al cap de poc va obte­nir el pas­sa­port per poder tor­nar a casa per vacan­ces. Comu­nista d’abans de Ber­lin­guer i Marc­hais –d’abans que s’inventés l’euro­co­mu­nisme–, par­lant de política, per iro­nit­zar sobre les “lli­ber­tats bur­ge­ses” expli­cava enri­o­lada que, al país que l’havia aco­llit com a apàtrida, un hom podia voci­fe­rar que “M. le Président est un con” –imbècil– i la poli­cia no us podia pas dete­nir.

Però no tot el vers ni tota la prosa de Hasél pre­te­nen artit­zar la fan­far­ro­ne­ria o la cor­rupció del cap de l’Estat, avui resi­dent al tròpic. Haig de dir que molts dels cati­fets diguem-ne tex­tu­als que ha pro­fe­rit el raper fran­ca­ment em repug­nen. I no només el con­tin­gut explícit de les seves diguem-ne cançons, escri­tes en espa­nyol, és a dir que per­ta­nyen a la lírica cas­te­llana; gràcies als mit­jans, sense bus­car-ho, m’he entre­ban­cat, posem, amb el fet que a les xar­xes soci­als ha adjec­ti­vat quasi sis­temàtica­ment de zorra bona part del gènere femení, a més de dedi­car comen­ta­ris agres­si­va­ment sexis­tes a aques­tes dones. De més, ha amenaçat el tes­ti­moni d’un judici, ha ata­cat un peri­o­dista de TV3... i el que em deu que­dar al tin­ter. Arri­bats aquí, no estic pas segur que el per­so­natge mereixi haver esde­vin­gut el plat del tor­rat de les mani­fes­ta­ci­ons per recla­mar la lli­ber­tat d’expressió, havent-hi artis­tes certs i verídics, silen­ci­ats o mino­rit­zats i d’una dig­ni­tat per­so­nal i moral sense ares­tes. Lla­vors, per què Hasél; ha estat l’atzar, o ha estat la benei­te­ria –el bonisme–? Si anem al diguem-ne cançoner del llei­datà, desit­jar trets a la nuca a un, o un pio­let cla­vat al cap de l’altre; desit­jar la mort o, pel cap baix, un infart a l’alcalde estat de Lleida; voler que exploti el cotxe d’aquest, o que aquell rebi un nava­jazo a l’abdo­men..., ho trobo abjecte i més coses.

Però, és clar, qui pot seri­o­sa­ment qüesti­o­nar el raper de Lleida que es fa dir Pablo quan hi ha hagut per­so­nes que cobren nòmina de l’admi­nis­tració, tenen armes i el dret de tenir-les, i cap jutge les ha encau­sat... tot i haver afir­mat públi­ca­ment –sense can­tar, això sí– que afu­se­lla­rien 26.000.000 espa­nyols? Si el sis­tema judi­cial del mateix Estat que per­se­gueix Hasél no els ha fet cap objecció, com podem entrar en el con­tin­gut de les diguem-ne lle­tres del raper, cèlebre a cop de con­te­ni­dors incen­di­ats? Avui la bes­tia, que tin­dria 121 anys, hau­ria can­viat l’enri­o­la­ment per la indig­nació.