Comunicació

Va pujar al tren. Li agra­dava bus­car sem­pre el dar­rer vagó i posar-se en el pri­mer seient mirant de cara a l'última porta del com­boi. Estava xop de suor després d'una inter­mi­na­ble espera a l'andana. Dues files davant seu, una noia, negui­tosa i amb el telèfon a la mà, va ini­ciar una pere­gri­nació des­es­pe­rada a la recerca de números de telèfon que li per­me­tes­sin recu­pe­rar un por­ta­fo­lis ver­mell que no sabia on havia per­dut i en el qual hi havia uns docu­ments que, pel seu estat d'angoixa, devien ser impor­tants. La calma del vagó, en el qual hi havia poca gent i la majo­ria mig endor­mis­cada, va dei­xar pas al fre­nesí d'una cen­tra­leta. El mòbil d'aque­lla dona no parava. Va tru­car a la seva mare, amb el mateix to de veu d'un nen pene­dit després d'una mali­feta invo­luntària que es vol fer per­do­nar. Lla­vors va ini­ciar el ras­treig, alter­nat amb més tru­ca­des a la mare per man­te­nir-la infor­mada: va esti­rar el fil començant per l'estació, on va dema­nar el telèfon de la botiga de l'andana on havia anat a com­prar. Una via que va resul­tar morta mal­grat les infruc­tu­o­ses con­ver­ses amb la depen­denta, que en mol­tes fases van resul­tar sur­re­a­lis­tes per les cons­tants inter­rup­ci­ons per falta de cober­tura. El pas següent va ser una tru­cada a l'ofi­cina d'objec­tes per­duts, i després de cinc intents va arri­bar el cop de porta a la seva espe­rança: fins l'endemà a les qua­tre de la tarda no podria saber-ne res. Que­dava la tru­cada més difícil, la de comu­ni­car a la seva mare que l'endemà no tin­dria els docu­ments que neces­si­tava: “Mare, mare, mare... que em sents? No em sent”. Der­ro­tada, va apa­gar el mòbil i es va sumir en el silenci. En aquell moment, en un gest incons­ci­ent, ell va aga­far el telèfon i va tru­car a la seva dona, no sabia ben bé per què. Men­tre escol­tava el to de tru­cada, va obser­var que tot els altres pas­sat­gers menys la noia tenien el mòbil a l'ore­lla.