El penediment exigit

Fa uns tres anys, ho recordo, la Bru­nete mediàtica (la seva existència és llarga, vari­ada i reno­vada) va cele­brar que, en pas­sar davant del jutge, diver­sos líders inde­pen­den­tis­tes ales­ho­res impu­tats pels fets de l’1 d’octu­bre “con­fes­ses­sin” que el referèndum no tenia valor i decla­res­sin que no vul­ne­ra­rien la lega­li­tat vigent. Aquesta premsa del règim espa­nyol tras­pu­ava una satis­facció en defi­nir aque­lla “con­fessió”, que supo­sa­da­ment dema­nava perdó, com un acte de covar­dia, però a la vegada aler­tava que els “rene­gats” no eren de fiar i que, bai­xant el cap, pre­te­nien elu­dir la res­pon­sa­bi­li­tat davant de la justícia. Volien canya. I el Tri­bu­nal Suprem no els va defrau­dar, tot i que alguns encara en volien més, amb la sentència d’un judici que no només expressa una ven­jança per cas­ti­gar una deso­bediència política, sinó que d’alguna manera ja con­si­de­rava que els acu­sats no mos­tra­ven prou pene­di­ment pels seus actes: contrària­ment a les decla­ra­ci­ons ini­ci­als, moti­va­des pos­si­ble­ment pel desig com­pren­si­ble d’evi­tar la presó i forçades per una pressió judi­cial que exi­gia retrac­tació, aquells pre­so­ners polítics con­dem­nats ni tan sols accep­ta­ven que hagues­sin comès cap delicte.

Pas­sant el temps, amb la reti­rada una i altra vegada de per­mi­sos peni­ten­ci­a­ris i la dero­gació del ter­cer grau a instàncies de la Fis­ca­lia Gene­ral, hi ha jut­ges que insis­tei­xen que no hi ha prou pene­di­ment. Com la Inqui­sició, volen que els con­dem­nats con­fes­sin que han sigut posseïts pel dia­ble i que volen expul­sar-lo. Això men­tre certs titu­lars de premsa con­ti­nuen dema­nant més ven­jança, com ara afir­mant que Merit­xell Ser­ret s’ha entre­gat final­ment a la justícia espa­nyola, però que és una “fugada”, de manera que la idea trans­mesa és que també hau­ria de pagar per alguna cosa. Que sigui ben­tor­nada, enda­vant i sort.