‘Woman’

Pre­sen­tat a la Mos­tra de Venècia de fa dos anys, el docu­men­tal Woman s’exhi­beix en alguns cine­mes de Cata­lu­nya des dels volts del 8 de març i és de supo­sar que cir­cu­larà per pla­ta­for­mes. Diri­git pel francès Yann Art­hus-Ber­tran, que al dar­rere seu té un munt de films eco­lo­gis­tes, i la ucraïnesa Anas­ta­sia Mikova, s’anun­cia com el pro­ducte d’unes dues mil entre­vis­tes rea­lit­za­des en una cin­quan­tena de països per donar compte d’experiències vari­a­des de dones (ni que siguin uns detalls) i mos­trar la diver­si­tat dels ros­tres feme­nins. No he comp­tat quan­tes dones hi apa­rei­xen, però, cer­ta­ment, són mol­tes: de la majo­ria només en veiem el ros­tre, de manera que de la hipotètica entre­vista només en resta un gest sense parau­les. Algu­nes, però, par­len.

El film s’obre amb el tes­ti­moni d’una dona que revela que el seu moment més valent cor­res­pon a quan va ser capaç d’expli­car en públic que havia estat víctima de la violència sexual i del tràfic de per­so­nes. Hi ha mol­tes més dones que hi expli­quen que han sigut vio­la­des, abu­sa­des per fami­li­ars, mal­trac­ta­des pels marits, venu­des com a mer­ca­de­ria, muti­la­des i vexa­des. D’altres con­ten com se’ls ha pri­vat de for­mació acadèmica o que han sigut dis­cri­mi­na­des en el món labo­ral. Tan­ma­teix, no tot és dolor. També hi ha joia. Pel mateix fet de ser dona, per un acord amb el propi cos, per rela­ci­ons sexu­als feli­ces, per l’experiència de la mater­ni­tat, entre altres casos. En aca­bar de veure el film, però, hi he tro­bat a fal­tar alguna cosa. He pen­sat que pot­ser es deu al fet que Woman cul­tiva la idea que exis­teix una mena d’uni­ver­sal femení, com si el fet de ser dona creés un vin­cle i fins una uni­tat a banda de les desi­gua­lats soci­als. Hi manca consciència social. Només dones que par­len d’elles matei­xes com si no tin­gues­sin res a fer en el món per trans­for­mar-lo. Un habi­tual femi­nisme força apa­rent.