Obrir massa quan no toca

Des del des­patx con­fi­nat, patint per com­prar el pa on no tocava el dia que no tocava –la nena va a escola al muni­cipi veí; tenia coar­tada–, de sobte tot s’obre i l’àrea metro­po­li­tana de Bar­ce­lona es col·lapsa de sor­tida. Moto­ris­tes neer­lan­de­sos Ridaura amunt i avall; auto­ca­ra­va­nes noru­e­gues en ruta; apar­ca­ments a platja i mun­ta­nya plens; i les auto­ri­tats ser­rant dents perquè la corba puja i ve Set­mana Santa. Ja ens tor­nem a veure cru­ci­fi­cats paint la mona, igual que els Reis van por­tar carbó i dos mesos de con­fi­na­ment, i la síndrome post­va­ca­ci­o­nal d’estiu va ser la segona onada. Cal que tot­hom tre­ba­lli, però pot­ser convé obli­dar els ponts i poder gau­dir amb més mode­ració d’un cap de set­mana qual­se­vol, com el pas­sat mas­si­fi­cat, però més sovint i repar­tits. Obrir quan toca.