El precipici

No sé si els dipu­tats a qui vàrem votar aquell dia gris i plujós, amb una mena de virus que ens envol­tava, són cons­ci­ents de què sig­ni­fica per al poble català el vot inde­pen­den­tista. No sé si, ficats endins de l’òrbita de la política de lluita, de con­sens o de con­tra­con­sens, recor­den aquell dia de pluja fina inter­mi­tent, els locu­to­ris desin­fec­tats amb plàstics rui­xats de líquid màgic a terra, de fre­gada de mans abans i després de posar el sobre amb la pape­reta a l’urna –en aquest cas legítima.

Sí que sé que són a dins del buc del gran debat i la gran dis­cussió estra­nya, cons­ci­ents del deure d’arri­bar a poder acon­duir el vot del poble cap a on es va diri­gir. Però aquí hi ha el pro­blema. Cata­lu­nya va votar inde­pen­den­tisme amb una majo­ria d’un 52% del vot i una majo­ria de dipu­tats al Par­la­ment. Es diu, amb tot això, que Cata­lu­nya es decanta cap a les opci­ons d’esquer­res. No sé com s’ho miren. La Laura Borràs, que és com una per­sona nova des que fa de pre­si­denta del Par­la­ment, va dir, doncs, que Junts era una amal­gama d’opci­ons soci­als dife­rents. I va dir això tan sen­zill com: esquer­res, dre­tes i gent que no es decanta.

Per tant, si hem de fer cas de la pre­si­denta del Par­la­ment, n’hi ha dre­tes. I les dre­tes amb poder dins de Junts són per­so­nes que venen de CDC, d’altres del PSC... i molta altra gent. Doncs quin pot ser un dels esculls que els nos­tres par­tits inde­pen­den­tis­tes tenen davant la proa? Aquest és el mínim pre­a­cord d’ERC i la CUP: habi­tatge; reforçar l’atenció primària; can­vis al model d’ordre públic; nou embat, pre­fe­rent­ment en forma de referèndum, men­tre man­te­nim la via de la nego­ci­ació...

No cal eixam­plar-lo. Després de lle­gir el lleu­ger pre­a­cord d’ERC amb la CUP, on es pro­po­sa­ven pro­jec­tes lleus que deuen fer tre­mo­lar per­so­nes com en Tre­mosa, no podem sos­pi­tar que algun dels punts fa una nosa espan­tosa? I dei­xem el gran pro­blema per al final: el Con­sell per la República Cata­lana. Me’n vaig fer! El vaig enten­dre com un grup de debat sobre què seria la República quan l’acon­seguíssim. Però, de sobte, com la Ven­ta­focs quan es trans­formà en dama de ves­tit llarg i saba­tes de seda, el Con­sell per la República es troba en el pre­ci­pici… Cau o no cau, i es con­ver­teix en el govern paral·lel al de la Gene­ra­li­tat de Cata­lu­nya, cosa impos­si­ble si no es vol trair un vot legal.

Després de la inter­venció de Jordi Sànchez, veiem més clara una situ­ació: hi ha mati­sos entre el que diu el secre­tari gene­ral de Junts. Diu i asse­gura que no es posa en dubte la pre­sidència de Pere Ara­gonès, i ho diu gai­rebé amb ten­dresa. Però ho ajunta a una peri­llosa pre­dicció: quan serà? El dia que toca­ria, al cap d’uns dies? Diu... unes quan­tes set­ma­nes, pot­ser. Sigui com sigui tin­gueu pre­sent els ciu­ta­dans de Cata­lu­nya que volem la inde­pendència i que som més de la mei­tat dels votants del 14-F, i molts més si hi hagués una con­sulta referèndum, que podríem votar lliu­re­ment, sense pertànyer a cap orga­nit­zació. Xavier Domènec va votar el dia 1-O. Ho va expli­car. I en aquells moments era el pre­si­dent dels comuns. Més, molts més els cata­lans que votaríem que ens volem auto­a­con­duir pels camins del món.

Volem recu­pe­rar una terra per­duda aquells dies de les bara­lles dels grans monar­ques per apo­de­rar-se dels ter­ri­to­ris d’Europa. Nosal­tres i molts d’altres països van ser devo­rats pels Estats Mons­ter que van eri­gir-se com a amos dels maso­vers. Si us plau. No res­pi­reu. Que el com­boi no es mogui. Espe­reu a par­lar pro­fun­da­ment amb ERC i la CUP. Man­tin­gueu el tren ben aga­fat al terra. Mai, mai de la vida, ni els que pen­sa­ven en vosal­tres a l’hora de votar sota la pluja, ni els que pen­sa­ven en ERC, ni els de la CUP, cap de tots nosal­tres, no us per­do­naríem mai més que ho fotéssiu tot a rodar.