Tribuna
El precipici
No sé si els diputats a qui vàrem votar aquell dia gris i plujós, amb una mena de virus que ens envoltava, són conscients de què significa per al poble català el vot independentista. No sé si, ficats endins de l’òrbita de la política de lluita, de consens o de contraconsens, recorden aquell dia de pluja fina intermitent, els locutoris desinfectats amb plàstics ruixats de líquid màgic a terra, de fregada de mans abans i després de posar el sobre amb la papereta a l’urna –en aquest cas legítima.
Sí que sé que són a dins del buc del gran debat i la gran discussió estranya, conscients del deure d’arribar a poder aconduir el vot del poble cap a on es va dirigir. Però aquí hi ha el problema. Catalunya va votar independentisme amb una majoria d’un 52% del vot i una majoria de diputats al Parlament. Es diu, amb tot això, que Catalunya es decanta cap a les opcions d’esquerres. No sé com s’ho miren. La Laura Borràs, que és com una persona nova des que fa de presidenta del Parlament, va dir, doncs, que Junts era una amalgama d’opcions socials diferents. I va dir això tan senzill com: esquerres, dretes i gent que no es decanta.
Per tant, si hem de fer cas de la presidenta del Parlament, n’hi ha dretes. I les dretes amb poder dins de Junts són persones que venen de CDC, d’altres del PSC... i molta altra gent. Doncs quin pot ser un dels esculls que els nostres partits independentistes tenen davant la proa? Aquest és el mínim preacord d’ERC i la CUP: habitatge; reforçar l’atenció primària; canvis al model d’ordre públic; nou embat, preferentment en forma de referèndum, mentre mantenim la via de la negociació...
No cal eixamplar-lo. Després de llegir el lleuger preacord d’ERC amb la CUP, on es proposaven projectes lleus que deuen fer tremolar persones com en Tremosa, no podem sospitar que algun dels punts fa una nosa espantosa? I deixem el gran problema per al final: el Consell per la República Catalana. Me’n vaig fer! El vaig entendre com un grup de debat sobre què seria la República quan l’aconseguíssim. Però, de sobte, com la Ventafocs quan es transformà en dama de vestit llarg i sabates de seda, el Consell per la República es troba en el precipici… Cau o no cau, i es converteix en el govern paral·lel al de la Generalitat de Catalunya, cosa impossible si no es vol trair un vot legal.
Després de la intervenció de Jordi Sànchez, veiem més clara una situació: hi ha matisos entre el que diu el secretari general de Junts. Diu i assegura que no es posa en dubte la presidència de Pere Aragonès, i ho diu gairebé amb tendresa. Però ho ajunta a una perillosa predicció: quan serà? El dia que tocaria, al cap d’uns dies? Diu... unes quantes setmanes, potser. Sigui com sigui tingueu present els ciutadans de Catalunya que volem la independència i que som més de la meitat dels votants del 14-F, i molts més si hi hagués una consulta referèndum, que podríem votar lliurement, sense pertànyer a cap organització. Xavier Domènec va votar el dia 1-O. Ho va explicar. I en aquells moments era el president dels comuns. Més, molts més els catalans que votaríem que ens volem autoaconduir pels camins del món.
Volem recuperar una terra perduda aquells dies de les baralles dels grans monarques per apoderar-se dels territoris d’Europa. Nosaltres i molts d’altres països van ser devorats pels Estats Monster que van erigir-se com a amos dels masovers. Si us plau. No respireu. Que el comboi no es mogui. Espereu a parlar profundament amb ERC i la CUP. Mantingueu el tren ben agafat al terra. Mai, mai de la vida, ni els que pensaven en vosaltres a l’hora de votar sota la pluja, ni els que pensaven en ERC, ni els de la CUP, cap de tots nosaltres, no us perdonaríem mai més que ho fotéssiu tot a rodar.
