Romà, Carme

Eren bons o dolents? Si els pen­sem com heret­ges del cato­li­cisme, pot­ser hi haurà qui no els veurà amb bons ulls, però crec que en temps d’un neces­sari ecu­me­nisme cristià els mati­sos de la dis­crepància teològica de fa segles resul­ten irre­lle­vants. Sigui como sigui, avui els “bons homes”, expressió que es refe­reix als càtars que durant l’edat mit­jana recor­re­gue­ren la ruta pire­naica que uneix el cas­tell de Mont­se­gur (a la fran­cesa Ariège) i el san­tu­ari de Que­ralt a Berga, expe­ri­men­ta­rien la frenètica sen­sació de fer en poques hores el camí que al segle XI els ocu­pava no menys de vuit jor­na­des d’esforçat viatge. I pro­ba­ble­ment anant tan de pressa es per­drien, a més, l’ocasió d’atu­rar-se al Niu Nou de Bagà, i això sí que seria una llàstima.

Pot­ser qui lle­geixi això pen­sarà que estic fent la reco­ma­nació d’un res­tau­rant, i, en certa manera, també ho és, perquè alguns dels seus plats són art gas­tronòmic de pri­mer nivell. Però el títol d’aquesta peça parla de dues per­so­nes, el Romà i la Carme, que regen­ten el local, cui­nen i ser­vei­xen els àpats, les begu­des (pon­de­rada bodega), els cafès (d’una llista més llarga que la dels plats) i el pa (fet per ells, com abans). Però que ho fan sobre­tot amb la volun­tat d’acon­se­guir donar sen­tit a la paraula res­tau­ració.

Diu el Romà, de Cor­nellà de Llo­bre­gat, vint anys a pagès i més de vint al res­tau­rant on l’hem tro­bat en un casual pas per la zona, que res­tau­rar vol dir res­ta­blir la força del cos i de l’espe­rit amb la qua­li­tat i quan­ti­tat de l’ali­ment que ens arriba a la boca (i al nas!). Aquesta seri­osa fina­li­tat s’acom­pleix amb un esforç estu­diat de selecció del pro­ducte i de conei­xe­ment de la física i la química que s’impli­quen en una bar­reja harmònica. És la seva manera d’actuar d’acord amb la màxima, avui ja força cone­guda i vore­jant el límit del fona­men­ta­lisme, que “som el que men­gem”.

Diu la Carme que des­co­brir que Bagà for­mava part del Camí dels Bons Homes els va induir a la recerca de la gas­tro­no­mia medi­e­val, i a cons­ta­tar tot el que de savi­esa acu­mula. Els va pas­sar amb la cuina el que jo havia com­pro­vat amb cer­tes joies literàries (La ciu­tat de les dames, de Chris­tine de Pisan, en podria ser un exem­ple) o sen­zi­lla­ment seient en una església gòtica: l’edat mit­jana està més plena de llum, sen­tit de les pro­por­ci­ons i res­pecte per l’equi­li­bri natu­ral del que la nos­tra reverència a la moder­ni­tat ens per­met adme­tre. Una dada: la cocció a baixa tem­pe­ra­tura, avui tan acla­mada en els nos­tres popes culi­na­ris, for­mava part de la savi­esa popu­lar de l’època, com s’adver­teix en els diver­sos gan­xos que apli­ca­ven sobre la llar de foc, a diver­ses altu­res segons fos la dimensió del pro­ducte que volien anar coent a poc a poc. Romà dixit.

Pot­ser a algú se li acu­dirà pen­sar que això que escric és un tema frívol. Gran error. Quan es parla de la pobresa i de l’efecte que té sobre la cana­lla, tan defi­ni­tiu per al seu crei­xe­ment físic i psíquic, i, per tant, per a la seva capa­ci­tat d’ento­mar els rep­tes d’un futur incert, en rea­li­tat estem par­lant dels temes que vol­drien resol­dre el Romà i la Carme des del seu pro­jecte gas­tro­no­mi­co­cul­tu­ral: si som el que men­gem, i men­gem mala­ment, neces­si­ta­rem mol­tes més mede­ci­nes. Qui diu que no seria aquesta la pri­mera i millor vacuna? Qui diu que no cal­drien menys calés per a hos­pi­tals i far­ma­co­lo­gia, si el pri­mer medi­ca­ment, el men­jar, fos de qua­li­tat, fos equi­li­brat, fos autèntic? I això no vol dir des­pesa inas­so­li­ble, hi ha molts plats d’una època pobre com l’edat mit­jana que no reque­rei­xen gai­res diners, men­tre que molta por­que­ria moderna, supo­sa­da­ment barata, és verí directe en vena per al cos i l’ànima.

El que sí que costa tot això és temps. El temps del Romà i la Carme, fent-ne els plats, expli­cant-ne les raons i har­mo­nies, par­lant del que és diví i el que és humà. El temps de la gent que faci com ells i en comp­tes de veure pro­gra­mes patètics en cade­nes de tele­visió que s’acos­ten al delicte es dedi­qui a exer­cir d’artis­tes del plat i del got, com fa un temps. De la gent que hagi des­co­bert que la riquesa rau en el con­sum cons­ci­ent i pon­de­rat dels pocs dies que for­men les nos­tres vides.