La tesi de Campañà

El des­co­bri­ment de “la capsa ver­me­lla” d’Antoni Campañà, amb milers de foto­gra­fies inèdites de la Guerra Civil en part expo­sa­des ara al MNAC, és una de les apor­ta­ci­ons més valu­o­ses que s’han fet a la com­prensió d’un pas­sat traumàtic. No són les imat­ges d’un mili­tant, que entela allò que veu amb el vi de l’entu­si­asme, sinó les d’un tes­ti­moni que corre d’una banda a l’altra (d’un bàndol a l’altre) esta­lo­nat per la urgència i la simul­taneïtat dels esde­ve­ni­ments, fins i tot dels que més el ferei­xen: els cavalls esven­trats a la calçada, els nens jugant a la guerra, els anar­quis­tes enar­bo­rant con­sig­nes feli­ces, els bur­ge­sos exa­mi­nant encu­ri­o­sits les mòmies espe­lli­fa­des de les Sale­ses. I poc després, les des­fi­la­des dels ven­ce­dors, aquell pas ensor­di­dor de les botes exac­ta­ment pels matei­xos llocs on hi havia hagut nens, bur­ge­sos, mili­ci­ans, tots enfi­lats als cot­xes que pugen mun­ta­nya amunt i que Campañà tro­barà estim­bats l’endemà al coll dels Beli­tres. En les seves tesis Sobre el con­cepte d’història, Wal­ter Ben­ja­min deia que arti­cu­lar el pas­sat no sig­ni­fica saber com va anar, sinó “apo­de­rar-se d’un record tal com llam­pe­gueja en l’ins­tant d’un perill”, perquè “la veri­ta­ble imatge fuig com una exha­lació” i “corre el risc de des­a­parèixer amb cada pre­sent que no s’hi dona per al·ludit”. Ho sabia, tot això, Antoni Campañà, quan va deci­dir ama­gar les seves fotos? Pres­sen­tia, com també adver­tia Ben­ja­min, que “ni tan sols els morts no esta­ran segurs davant l’ene­mic, si venç”? Al MNAC, pot­ser hi ha la dar­rera de les tesis sobre la història que Ben­ja­min no va ser a temps d’escriure.