La lapidació

Segons Amnis­tia Inter­na­ci­o­nal, i la premsa inter­na­ci­o­nal, Moham­madi Ahti­nai, de 43 anys i mare de dos fills, ha estat acu­sada d'adul­teri i con­dem­nada a la pena de lapi­dació. Ja va rebre 99 cops de fuet el 2006 per la mateixa raó, quan el seu marit ja era mort. I el seu imper­do­na­ble crim ha estat el de tenir rela­ci­ons amb altres homes. No és pos­si­ble una pena tan radi­cal­ment fona­men­ta­lista i medi­e­val.

El dret penal musulmà o xaria és extre­ma­da­ment sever, inci­vi­lit­zat, rígid, medi­e­val, man­cat de mise­ricòrdia i d'un huma­nisme, fruit de un pas­sat no superat.

Hi ha dues cate­go­ries d'infrac­ci­ons: les pre­vis­tes per la llei i les que depe­nen direc­ta­ment de les sentències del jutge, que són com­ple­ta­ment arbitràries. El pro­blema és que tant la mort per lapi­dació com per apos­ta­sia (abandó d'una religió) no tenen cap base alcorànica perquè no expres­sen la volun­tat del Pro­feta, segons explica el pro­fes­sor de dret de la Uni­ver­si­tat de Tunísia Moham­med Charfi (Islam y Liber­tad. Edit. Almed, pàg. 106). El ver­set “El marit i la dona, si come­ten adul­teri, lapi­deu-los fins a la mort, és la ven­jança de Déu”, és obra d' un ulema (expert en lleis) i la lapi­dació sola­ment està tipi­fi­cada a l'Iran i al Sudan. Els únics hududs amb base reli­gi­osa men­ci­o­nats explícita­ment en l'Alcorà són cinc: el ban­di­datge, l'homi­cidi, la difa­mació con­tra l' honor, els cops i feri­des san­ci­o­na­des segon la llei del talió, i el roba­tori. La lapi­dació sola­ment la va dic­tar un ulema, i el seu tes­ti­moni no és sufi­ci­ent per for­mar una sura. A més a més, la lapi­dació va con­tra els prin­ci­pis matei­xos de l'islam, que pre­dica l'amor i la mise­ricòrdia. Tam­poc no es pot obli­dar que els càstigs cor­po­rals són degra­dants i con­dem­nats per la Decla­ració Uni­ver­sal dels Drets Humans.

La llei islàmica no ha de ser eterna sinó que ha d'evo­lu­ci­o­nar amb el temps, eli­mi­nant aquests cos­tums tan radi­cal­ment bàrbars i cru­els: la lapi­dació és un esde­ve­ni­ment públic, una festa, i és molt impor­tant uti­lit­zar pri­mer pedres peti­tes per evi­tar que la víctima mori de seguida, i després les més grans per aug­men­tar el pati­ment. Aquests fets sola­ment poden ser pro­pis de dic­ta­du­res reli­gi­o­ses, en què no és pos­si­ble una democràcia de qua­li­tat.