Condonaquè?

La trans­parència és una neces­si­tat vital en tota soci­e­tat democràtica. I cal ser impla­ca­ble en la lluita con­tra la cor­rupció als par­tits i a les ins­ti­tu­ci­ons. L'atapeït vel de silenci que va reg­nar, durant els anys de la pax pujo­li­ana, sobre deter­mi­na­des pràcti­ques de les dues prin­ci­pals for­ces polítiques del país –els uns al govern, els altres als prin­ci­pals ajun­ta­ments– ha dei­xat un pòsit difícil d'esban­dir que, encara avui, plana com un fan­tasma sobre la vida pública. En aquest sen­tit, coin­ci­deixo a blas­mar, com feia diven­dres l'amic Miquel Pai­rolí en l'arti­cle La veri­tat oculta, les con­nivències que, amb opa­ci­tat i al marge de qual­se­vol con­trol, s'han esta­blert històrica­ment entre els cer­cles de poder polític i econòmic.

Quan part d'aquest entra­mat ha sor­tit a la llum, els seus pro­ta­go­nis­tes han enge­gat el ven­ti­la­dor amb el propòsit de diluir les seves res­pon­sa­bi­li­tats a par­tir de la gene­ra­lit­zació de la sos­pita. En el cas de les rela­ci­ons de Fer­ro­vial amb la fun­dació de CDC a través de Fèlix Millet, aquesta pràctica obs­cena està obte­nint prou bon resul­tat. No em sorprèn que un Felip Puig amb l'aigua fins al coll faci córrer la brama que una enti­tat d'estal­vis va con­do­nar 2,7 mili­ons d'euros a Esquerra. Em dol, això sí, que Pai­rolí, un home gens pro­cliu a la hipo­cre­sia a la qual ens té acos­tu­mats la soci­o­vergència mediàtica i intel·lec­tual, cai­gui en el parany de repro­duir-la asèpti­ca­ment. I això, no només perquè és per­fec­ta­ment docu­men­ta­ble que cap ins­ti­tució de crèdit ens ha con­do­nat mai cap deute. És que, ben al con­trari, en un moment molt con­cret de la nos­tra tra­jectòria recent, con­cre­ta­ment quan vam impul­sar la famosa cam­pa­nya Cata­lu­nya lliure de peat­ges, una enti­tat d'estal­vis que ens n'havia con­ce­dit un va inten­tar, uni­la­te­ral­ment, de modi­fi­car-ne a l'alça el tipus d'interès. Esquerra es va negar a accep­tar el xan­tatge, i al final, anys després, va acon­se­guir recon­duir la situ­ació. Pagant reli­gi­o­sa­ment, que quedi molt clar, allò que s'havia com­promès a abo­nar ori­gi­nal­ment. I sense haver de renun­ciar a cap dels seus prin­ci­pis ideològics i pro­gramàtics.

A Esquerra, doncs, ningú no li ha con­do­nat res. Nosal­tres no som d'eixe món. I en això estem, encara que Felip Puig i com­pa­nyia vul­guin con­fon­dre la ciu­ta­da­nia per fugir de la ver­go­nya pública que els per­se­gueix i que, en un país amb més cul­tura democràtica que el nos­tre, gai­rebé els obli­ga­ria a aban­do­nar l'esfera pública.