Podem sense Iglesias

Madrid va ser el bres­sol de Podem, el 2014, quan nai­xia volent posar fi al bipar­ti­disme sistèmic, tot quei­xa­lant els poders que el sus­ten­ten des de, com a mínim, la tran­sició. Ben assen­tats a la capi­tal espa­nyola, on per això hi acos­tuma a manar la dreta. Aques­tes elec­ci­ons Igle­sias sí que va acon­se­guir, per pri­mer cop i després d’empe­nyo­rar el seu futur, una millora de resul­tats de Podem res­pecte a unes elec­ci­ons ante­ri­ors. Igle­sias, aban­do­nat cega­ment pel PSOE enfront d’unes dre­tes que han triat una duríssima con­fron­tació ideològica per evi­tar donar compte d’una gestió dramàtica de la pandèmia. Des de fa mesos, Igle­sias n’ha estat boc expi­a­tori, tot tapant la tragèdia amb men­ti­des, insults, ame­na­ces i cer­ve­ses. Ni els soci­a­lis­tes –al cap i a la fi l’altre pes pesant del sis­tema– ni Podem han sabut allu­nyar el dis­curs cen­tral de la demagògia.

Amb la marxa d’Igle­sias se’n va de la política activa l’únic lide­ratge par­ti­dista i inter­lo­cu­tor de pes que ha reco­ne­gut el dret a deci­dir de Cata­lu­nya, tot i no ser inde­pen­den­tista. Podem també va pagar dimarts un peatge per aquesta aposta democràtica, com indi­rec­ta­ment recor­dava Casado a Sánchez. La marxa deixa sobre la taula la incògnita de la super­vivència del par­tit en un esce­nari on el bipar­ti­disme s’enfor­teix i en el qual el seu lide­ratge per­so­na­lista ha estat massa indis­cu­ti­ble. Pel camí han que­dat bona part de les con­fluències ter­ri­to­ri­als i l’escissió per la impos­si­ble bicefàlia d’Errejón. Ine­vi­ta­ble­ment, l’ater­ratge de Podem a par­tir del pro­per Vis­ta­le­gre res­so­narà també a la plaça Sant Jaume.