El trencament

L’hiper­tac­ti­cisme dels par­tits i les bara­lles entre com­panys de lluita que denun­ci­ava Jordi Cui­xart aquesta set­mana són dues de les coses que més des­a­fecció política pro­vo­quen a la ciu­ta­da­nia. Ras i curt: hi ha una cosa més pre­o­cu­pant que el tren­ca­ment entre els par­tits, i és el tren­ca­ment entre els par­tits i la gent.

Un dels èxits del pro­jecte inde­pen­den­tista havia estat, pre­ci­sa­ment, aque­lla “intel·ligència col·lec­tiva” que va fer pos­si­ble que l’1-O tot­hom, des del seu lloc en la soci­e­tat i amb les seves eines, tre­ballés per un objec­tiu comú. Aque­lla con­junció entre repre­sen­tants polítics i ciu­ta­da­nia va con­ver­tir el dret a deci­dir en una lluita com­par­tida que ens va per­me­tre arri­bar més lluny que mai en la rei­vin­di­cació sobi­ra­nista. Una comunió que costa molt de cons­truir i molt poc de des­truir.

I això és el que està pas­sant ara. Si la rup­tura entre par­tits ja es veu com a irre­cu­pe­ra­ble, no fem més gran encara la rup­tura entre par­tits i elec­tors. Mis­sat­ges com el de “si hi ha noves elec­ci­ons, no comp­teu amb mi” sur­ten cada dia de la boca o el teclat de per­so­nes que por­ten dècades de militància. I no ens ho podem per­me­tre, perquè aquesta és una lluita de llarg recor­re­gut que neces­sita rear­mar-se, i no per­dre actius.

Cal enge­gar la legis­la­tura, encara que sigui amb un govern sense majo­ria, i seguir nego­ci­ant per fer un govern de “via àmplia” amb la legis­la­tura en marxa. A posar-se d’acord els par­tits sem­pre hi seran a temps, i vull creure que ho faran. Però si ens veiem abo­cats a unes noves elec­ci­ons, la con­fiança de la ciu­ta­da­nia en la política podria ser irre­cu­pe­ra­ble.