El Marroc fa valer l’as

Des de l’andalús poble de Tarifa, llums urba­nes i cims de la costa mar­ro­quina es veuen a sim­ple vista. L’estret és un veïnatge molt pro­per, que encara impres­si­ona més per la distància real dels dos mons que aca­ri­cia. Molt a prop d’una UE que ha con­ver­tit el Mar­roc i Tunísia en murs de con­tenció de la immi­gració irre­gu­lar, i Líbia en cemen­tiri ter­ri­ble. Pagant si cal, com va fer a Tur­quia. La falta de meca­nis­mes sòlids, comuns i huma­ni­ta­ris euro­peus que facin front al drama de la pre­ca­ri­e­tat i la violència a la regió ha ator­gat un nou marge de mani­o­bra al Mar­roc, que ara evi­den­cia davant l’Estat i la UE. És una monar­quia dic­ta­to­rial de la qual es bene­fi­cien empre­ses euro­pees i que ense­nya les dents sense mira­ments quan li cal.