De la presó s’escapa

Un bon amic basc, que va patir en les pròpies carns inten­sa­ment la repressió de l’Estat espa­nyol durant anys, sem­pre em deia: “La prin­ci­pal obli­gació d’un pres polític és esca­par.” La cul­tura anti­re­pres­siva que ho fona­menta és uni­ver­sal i d’una lògica nítida que aquests dies una part de l’inde­pen­den­tisme sem­bla obli­dar. L’exigència de lli­ber­tat per als pre­sos i les pre­ses polítics és, en pri­mer lloc, un acte de soli­da­ri­tat amb el seu pati­ment per­so­nal i el dels seus entorns pro­pers. Fins i tot des de la dis­crepància sobre el moment polític, cal tenir pre­sent per què estan a presó. La soli­da­ri­tat també és un acte polític de rea­fir­mació d’un com­promís com­par­tit. Unes bece­ro­les de l’anti­re­pressió que són així aquí, al País Basc i a Bie­lorússia.

Aquesta set­mana, s’han ves­sat crítiques ferot­ges con­tra un pres polític, Jordi Cui­xart, perquè va par­lar amb Miquel Iceta. Per boca d’inde­pen­den­tis­tes són inde­cents perquè col­pe­gen un pres polític, inten­tant usar-lo en llui­tes sectàries. Sense pie­tat i com si aquesta bata­lla no anés també d’apro­fun­dir en drets i d’enfor­tir-nos com a soci­e­tat i indi­vi­dus a través de la lluita. Les úniques que aca­ben valent la pena. En la set­mana que s’estrena el govern més inde­pen­den­tista de la història, les crítiques a Cui­xart recor­den les assem­blees de les orga­nit­za­ci­ons de l’inde­pen­den­tisme català dels anys vui­tanta i noranta: caïnites, infan­tils i cru­els. Un sec­ta­risme amb el qual l’inde­pen­den­tisme es con­dem­nava a ser mar­gi­nal. I ara què més? Crits de “traïdors” sobre indults o amnis­tia? Quin goig per a l’Estat espa­nyol! Esca­pem, i fem-ho ple­gats.