Política decent i valenta

Tam­poc són temps fàcils per als nos­tres repre­sen­tants. Per als que són hones­tos i valents i van a l’era a bus­car la pols del bé comú; per als altres, per als que uti­lit­zen el ser­vei públic com a palanca d’interes­sos pri­vats –pro­pis i/o lacais d’elits anti­de­mocràtiques– es tracta bàsica­ment d’encen­dre focs que aca­bin fent irres­pi­ra­ble la con­vivència i ens abo­quin cap a un pedre­gar del qual ja es pro­po­sa­ran com a opor­tuns sal­va­dors. Diu el pro­fes­sor de filo­so­fia, el mes­tre Emi­lio Lledó (Sevi­lla, 1927), savi també per viat­jat –Uni­ver­si­tats de Madrid, Hei­del­berg, La Laguna, Bar­ce­lona–, tan apas­si­o­nat de la pàtria de la paraula i del diàleg com hor­ro­rit­zat davant del mons­tre del fana­tisme, que la decència és o hau­ria de ser el motor de la nos­tra vida, i per des­comp­tat de la vida de la classe política com a motor de la soci­e­tat. Els polítics –explica tot evo­cant l’Ètica a Nicòmac d’Aristòtil– tenen la funció d’orga­nit­zar, har­mo­nit­zar i ori­en­tar amb justícia els dife­rents desit­jos i idees dels éssers humans, amb la fina­li­tat de faci­li­tar-los l’existència, no de faci­li­tar-se-la a ells matei­xos i com­pli­car-la a la resta. I encara més: con­si­dera que no està en con­di­ci­ons de com­plir aquest noble propòsit qui no desen­vo­lupa una per­so­na­li­tat vir­tu­osa; qui està sotmès per l’ego­isme, l’alti­vesa i la fal­se­dat dis­fres­sats d’ide­o­lo­gia o d’ine­vi­ta­ble cro­ada, tant se val; qui no és de con­fiança perquè en rea­li­tat no con­fia ni dona cap valor a la pròpia decència. Temps con­vul­sos en què ens ani­ria bé apren­dre a mirar, a enten­dre, a res­pec­tar, a obrir la ment, a cul­ti­var el pen­sa­ment crític i a qüesti­o­nar doc­tri­nes.