De nou, allà mateix

Com sem­pre que s’apro­pen les vacan­ces d’estiu, aquests dies hi ha, en el món cul­tu­ral català, una allau de con­vo­catòries de pre­sen­ta­ci­ons i rodes de premsa de tot tipus, de vega­des simultànies –fins i tot dins d’un mateix sec­tor, i això ali­menta les sos­pi­tes de com­petència des­lle­ial–, la qual cosa fa impos­si­ble dige­rir-ho tot: encara no s’ha creat cap apli­cació que et faci omni­pre­sent. Hem recu­pe­rat el ritme pre­pandèmic o fins i tot l’hem superat. Si la idea era apren­dre alguna cosa del des­as­tre que hem patit –que estem patint, que no s’ha aca­bat–, en rea­li­tat som allà mateix que fa un any i mig. No es tracta de rebai­xar la inten­si­tat de l’acti­vi­tat cul­tu­ral, sinó de reduir l’ansi­e­tat per ven­dre el millor pro­ducte i incre­men­tar les xifres.