On para la veritat política?

Una tro­bada fami­liar pre­vista de feia temps, impos­si­ble d'ajor­nar, em privà d'assis­tir el 10-J a l'aplec de Bar­ce­lona. Hom pogué veure per tele­visió, cent vega­des millor que els que hi par­ti­ci­pa­ven, el que va suc­ceir i es va coure aquell dia.

Amb l'excepció dels que havien d'encapçalar l'acte i van pro­ta­go­nit­zar la cua, incòmodes pels esde­ve­ni­ments no pre­vis­tos, els quals suposo que ana­ven dient baja­na­des com ara “què fa la Marta? Fa cara de trem­pada!”; o bé “Heri­bert, des­ca­mi­sat sem­bles més jove”, i “com ho veus això, José? Ens en sor­ti­rem?”, o també “Joan, si això s'allarga, no ens faràs pas­sar el rosari, veri­tat?” o buri­nant “Jordi, tu que tens experiència, què he de cobrar per tres quarts d'hora de con­ferència en una caixa?”, i encara “Pas­cual, no n'estàs tip de fer el ninot? Jo sí!”, aca­bant amb un “jo creia que tocava i pel que es veu no tocava”. Els altres, inde­pen­den­tis­tes, naci­o­na­lis­tes, mig mig, fede­ra­lis­tes, esta­tu­ta­ris, “estem bé com estem”, repu­bli­cans, euro­peis­tes, regi­o­na­lis­tes i pis­pes i car­te­ris­tes, que apro­fi­ten els movi­ments de mas­ses, tots se sen­tien satis­fets. Tot­hom s'expres­sava amb lli­ber­tat i les con­vic­ci­ons, cre­en­ces, ran­cors i fer­vors eren a flor de llavi. Milers d'homes que a casa no aixe­quen la veu cri­da­ven amb força la seva veri­tat. Molts alliçona­ven patriòtica­ment els infants. Els deien amb emoció: “Nen, és el nai­xe­ment d'una nova Cata­lu­nya”. Altres can­ta­ven, o bé reien i mira­ven enlaire per veure bai­xar la inde­pendència que, segons diuen, vindrà de dalt. A aquesta, dis­treta, la data se li'n va anar del cap i no hi va acu­dir. Sols la veri­tat es va veure cir­cu­lar entre els mani­fes­tants. Es notava, es tocava, se sen­tia.

A par­tir d'aquell dia s'ha dit de tot. Una com­pe­tició de xer­rera política, ali­men­tada per un con­curs de qui la diu més grossa, ha tin­gut lloc durant dues set­ma­nes. Els pri­mers dies hi va haver un cert espe­rit i alguns polítics, si no amb tota la veri­tat almenys amb mitja, van tram­pe­jar la situ­ació. El cap de set­mana, les reu­ni­ons i les decla­ra­ci­ons van donar idea que la veri­tat havia esde­vin­gut esca­dus­sera. Hom ha d'estar entre­nat per entre­veure els per­cen­tat­ges. La set­mana que avui acaba ha estat dramàtica. Les reu­ni­ons a Madrid i la Mon­cloa; dels pre­si­dents i els que ho volen ser, i dels líders, i al Par­la­ment i el Congrés han creat una allau de con­tra­dic­ci­ons en què el per­cen­tatge de veri­tat és ina­pre­ci­a­ble. Això no vol dir que siguin men­ti­des: no són res! On para el 10-J? Què els diran als infants?

La majo­ria dels polítics faran vacan­ces a les cos­tes o al Piri­neu. Altres, un viatge en pare­lla a les Baha­mes. Els de la capçalera a l'Empordà i a Que­ralbs. En el 10-J no hi pen­sa­ran.

El milió i escaig de ciu­ta­dans espe­ra­ran, com sem­pre, el mira­cle, bo i xuclant un gelat de gel tenyit de groc i ver­mell. La majo­ria silen­ci­osa comen­tarà sense fer-ne esca­ra­falls: “És ben clar el que passa; ara no es porta la veri­tat: és retro!”