Les eternes ombres

Vore­jant penya-segats i fon­dals ina­bas­ta­bles, arri­bem amb les cal­mes d’estiu a cap de Creus. Lluny ha que­dat Port­lli­gat, emmi­ra­llant-se a la posta. Les roques ens envol­ten, feréste­gues. Com va escriure Josep Pla, estem davant la mons­tru­o­si­tat mine­ral de la costa empor­da­nesa. Davant del far, l’aigua sem­bla enfo­llida. Anem sor­te­jant els esculls, llis­cant sobre els niells a flor d’ona. A l’horitzó ha lluït una revi­fa­lla de llum, que ha empal·lidit, somorta.

En el silenci del cap­ves­pre, escol­tem les remors de les ombres. N’hi ha que habi­ten les coves sub­ma­ri­nes i d’altres s’aje­uen com llan­gar­dai­xos a les penyes del cos­ter. Fa anys i anys que hi són, records de roques a la penom­bra de l’hora­baixa. Fins i tot als pes­ca­dors, es deia abans, els aco­llo­neix cap de Creus. Ombres de vai­xells, enfon­sats per sem­pre sota aques­tes aigües: el Pelikan i l’Annun­zi­ata, que jeuen a Por­taló i a l’illa de la Galera, el Tre­gas­tel, al fons de la cala Bona, el Lla­nis­hen, el Doua­mont, tants d’altres... Cap de Creus és un pai­satge insòlit, curull de lle­gen­des d’apa­re­guts. Plat­ges i cales, de nord a sud: la Dego­llada, cala Tama­riua, la Cativa, For­nells, la Galera, Tala­bre, Taba­llera, s’Arena, cala Prona, Galla­dera, Por­taló, cala Culip, Fre­dosa, Gui­llola, es Jon­quet, Port­lli­gat, els Caials, Aigua­dolça, Jóncols, Mont­joi, l’Alma­drava, Canye­lles... Nave­gar per cap de Creus és cer­car l’espe­rit de lli­ber­tat damunt les ones.

De vega­des, cal l’ajuda dels poe­tes. Ver­sos de Josep M. de Sagarra, que va veure tot això de prop: “Quan­tes coses té el mar... / aigua, aigua, aigua... / aigua i res més i quan­tes coses, / dins d’aquesta aigua i d’aquest blau covard / i valent i esgar­ri­fat, / per­les i roses / i gani­vets i besos i l’atzar / de lla­vis prims i de mira­des clo­ses.” O també: “ Vine, Maria, pell de tre­molí, / braços mullats, per­fum d’aigua salada. / Vine, Maria, brot de lles­samí, / gavina can­sada... / No t’eixu­guis aquesta trena d’or, / ja l’ull poc a poquet se’t desen­tela, / jeu dolçament, que t’entri el sol al cor / men­tre passa la vela.”

La nit arriba, ja. Només aigua, roca i cel. La nit sobre les ombres de cap de Creus.