A Laura Borràs

Ben­vol­guda amiga.

T’escric com a pre­si­denta del Par­la­ment de Cata­lu­nya i em per­meto d’afe­gir-hi la relació d’amis­tat. És una carta que m’agra­da­ria que arribés als mem­bres del nos­tre Par­la­ment i del Par­la­ment espa­nyol, tot i que en aquest cas no con­fio gaire en la seva recepció.

Vol­dria dir algu­nes coses que em sem­blen òbvies però que els mem­bres del Par­la­ment sem­blen des­conèixer. Que consti que no vull insul­tar ningú per raons també òbvies.

1r. Els polítics no tenen ene­mics sinó com­pe­ti­dors que diver­gei­xen en mol­tes coses però que mai es poden con­si­de­rar ene­mics.

2n. Si no són ene­mics sobren la quan­ti­tat d’insults que sen­tim un dia sí i l’altre també durant les ses­si­ons par­la­mentàries. No hi ha atu­ra­dor. Comença el debat amb insults de mit­jana cate­go­ria, que tenen la res­posta per part d’un altre mem­bre del par­la­ment amb insults de segon nivell. El to va pujant. Em sem­bla que un par­la­ment del qual for­men part els ele­gits democràtica­ment pel poble no hau­ria de caure mai en una lluita de taverna. Més aviat, n’espe­ra­ria un debat serè i ric en argu­ments.

Com aquest escrit cor­res­pon a la secció econòmica del diari, entro en la uti­lit­zació dels insults i en la manca de debat de les dis­cus­si­ons econòmiques. Per raons pro­fes­si­o­nals, m’he fet un tip de lle­gir dis­cur­sos par­la­men­ta­ris a Madrid i Bar­ce­lona de finals del segle XIX i la pri­mera part del segle XX. No hi he tro­bat insults i sí, en canvi, argu­ments més o menys accep­ta­bles defen­sant la posició del qui par­lava.

En el cas dels actu­als Par­la­ment de Cata­lu­nya i Corts espa­nyo­les he sen­tit poques vega­des dis­cur­sos que per­me­tin un debat sobre temes bàsics de la nos­tra eco­no­mia. Vostès saben la diferència que hi ha entre dre­tes i esquer­res? Els par­tits es qua­li­fi­quen o qua­li­fi­quen els altres de dre­tes, de cen­tre, d’esquer­res o del que sigui com si es tractés d’un dogma accep­tat per tot­hom.

Algú ha sen­tit par­lar del pre­sent i el futur del capi­ta­lisme a Cata­lu­nya? Han sen­tit mai un debat seriós sobre els pro­gra­mes econòmics dels par­tits polítics? Jo suposo que tots els par­tits tenen i han publi­cat un pro­grama, però no n’he vist mai cap, men­tre que, en canvi, he vist milers d’anun­cis i de pro­pa­ganda dels par­tits.

Podria con­fe­gir un dic­ci­o­nari d’insults d’una gran riquesa i ima­gi­nació, com si aquests pogues­sin com­pen­sar l’existència d’argu­ments. No sé si s’ado­nen els par­la­men­ta­ris que “men­ti­der” té el mateix sig­ni­fi­cat que “no expres­sar les coses tal com són”.

La pri­mera expressió és un insult, la segona no és ofen­siva, però, evi­dent­ment, es pre­fe­reix la versió més directa i insul­tant que no pas la més suau i menys ofen­siva.

Si els polítics no són ene­mics s’hau­ria de dema­nar que evi­tes­sin els insults i el to ofen­siu que és quasi equi­va­lent. No seria pos­si­ble, senyora pre­si­denta, cri­dar l’atenció perquè des­a­pa­re­guin aques­tes expres­si­ons i que siguin subs­tituïdes per argu­ments vàlids i amb con­tin­gut? No sé fins a quin punt la pre­si­denta del Par­la­ment té auto­ri­tat per a dema­nar-ho, però sí que podria fer saber als par­la­men­ta­ris que no es tracta de fer la guerra entre ells sinó de convèncer i d’uti­lit­zar argu­ments que tin­guin el seu pes i que per­me­tin un debat amb el mateix estil.

Per­dona si he entrat en un ter­reny que pot­ser no em cor­res­pon, però em fereix el llen­guatge d’unes per­so­nes que em merei­xen el màxim res­pecte com a repre­sen­tants del nos­tre sis­tema democràtic, però que dei­xen a un cos­tat els argu­ments per a uti­lit­zar adjec­tius taver­na­ris i que no tenen cap valor en si matei­xos.