Amistat i política

Fa uns dies l’amic Joan Olòriz pre­sen­tava el lli­bre De l’Ajun­ta­ment estant. Es tracta del die­tari que l’ales­ho­res regi­dor d’ICV va anar fent en el retorn del par­tit a les files de l’opo­sició després d’uns anys de tri­par­tit. Un lli­bre que ser­veix per repas­sar temes can­dents en aquell peri­ple, els pri­mers qua­tre anys amb CiU al cap­da­vant del govern i amb Car­les Puig­de­mont pre­si­dint la ins­ti­tució després de dècades en què el PSC va mar­car la pauta a la plaça del Vi. El lli­bre repassa temes com l’arri­bada de l’alta velo­ci­tat, la com­pra del fons San­tos Tor­ro­e­lla o encara les escor­ri­a­lles del polèmic xalet Tarrús i la fac­tura que en va pagar tot Girona.

Però més enllà del tes­ti­moni històric, és interes­sant com el pre­si­dent Puig­de­mont lloa la figura d’Olòriz i parla de l’amis­tat que es va for­jar entre tots dos. És cert que històrica­ment hem tin­gut casa­ments de pare­lles de par­tits als antípodes els uns dels altres, però l’amis­tat entre polítics rivals vol dir molt de les per­so­nes que ho acon­se­guei­xen. També l’excon­se­ller Raül Romeva valora el fet que en Olòriz tan impor­tant era el fons com les for­mes. Segu­ra­ment, el fons va impos­si­bi­li­tar que l’ales­ho­res eco­so­ci­a­lista digués no a entrar al govern de Puig­de­mont, perquè, com sol afir­mar ell, “els meus votants no ho hau­rien entès”. Una amis­tat que també va ser el valor més impor­tant que tenia ICV men­tre va ser al govern de la ciu­tat.

Els que vam viure de pri­mera línia l’evo­lució del tri­par­tit de Girona vam cop­sar des del pri­mer dia com l’amis­tat entre Enric Pardo, la malau­rada Núria Terés i Olòriz cata­pul­tava la for­mació a l’escena política més can­dent. També l’amis­tat entre Olòriz i l’alcal­dessa Anna Pagans va sal­var sovint les bom­bes a la línia de flo­tació que rebia aquell govern tri­par­tit, a vega­des, més de dins que des de fora del mateix govern. En política, ara sem­bla que tot s’hi val per arros­se­gar uns quants fei­xos de vots cap a deter­mi­nada for­mació. Pot­ser pre­ci­sa­ment en aquests temps és el moment de rei­vin­di­car l’inte­grisme ideològic de les for­ma­ci­ons, sense que això els impe­deixi una evo­lució en con­sonància amb l’entorn. Olòriz va dei­xar ICV i va reca­lar a ERC i va fer-ho en coherència amb si mateix amb la ide­o­lo­gia que pre­go­nava al PSUC i un inde­pen­den­tisme sobre­vin­gut per l’evo­lució de l’Estat espa­nyol. Olòriz, inte­gri­tat i amis­tat.