El testament

En el Roman­cer català de Manuel Milà i Fon­ta­nals tro­bem aquest poema, home­natge als homes i les dones que van aixe­car les parets de les vinyes, les bar­ra­ques amb dove­lla i, fet i fet, el meu poble. Així comença:

“Vila de Llançà, / vila molt ale­gre! / N’hi ha un esca­ti­dor, / sem­pre viu amb pena”... De cap de Ras al Rec d’en Feliu hi ha una alba dau­rada i la “gavina pel cel ador­mit”, de la qual par­larà un poeta de calba patrícia i verb encès.

Des de Ven­tu­rer es veu la gol­fada de la Selva. Vora nos­tre, recs d’arítjols, gines­te­res, verd i argent dels oli­vars. D’un arbre a l’altre volen els tords i al rec s’escri­dassa un mer­lot tra­pas­ser.

Seguim: “De fes­te­ja­do­res / ne té quinze o setze, / de tan­tes que en té / no sap quina pren­dre, / si en prendrà l’Antònia / o la Mag­da­lena”... Mati­na­des amb fred, camí amunt de la ribera d’en Prim. Una aren­gada al mig­dia, amb un crostó mig sec de pa i un got de vi negre de Pujo­lar. Cal­ces de vellut, espar­de­nyes de vetes. I el somni de l’ena­mo­ra­ment, aque­lla rauxa, una flama ardent que crema per din­tre. Les colli­do­res d’oli­ves, estol d’ocells gar­lai­res. Enmig d’elles, l’Antònia, pell bruna i cos gen­til.

“Ja en prendré l’Antònia, / té l’amor més ferma. / Com estic malalt / ella me’n ve a veure / i al capçal del llit / ella s’hi assenta. / Ja me’n diu: –Joan, / com és que no et llévies? / –Com me lle­varé / si encara tinc febre? / Avui m’han san­grat / i això ho podes veure”... Casada de poc, espe­rant el dia de la bona nova. No plo­ris, no!... Ja ho saps, Antònia, com en són de for­tes les dones d’aquest país. “Li allarga la mà, / li ense­nya la bena: / –Tris­teta de mi, / que­daré soleta! / –No t’hi que­daràs, / seràs pubi­lleta / d’un camp i d’un hort, / també d’una vinya / i una caixa nova / de tres pomes din­tre. / –I a n’el pare teu / què li dei­xa­ries? / –El ves­tit millor / per dur cada dia”. Tu te n’aniràs, Joan, i dei­xaràs el pare, l’esquena cor­bada, més arru­gat, més vell. I l’aimada, ja enve­llida als trenta.

Din­tre d’uns mesos, vora el safa­reig de l’hort, hi haurà una mata de lli­ris.

Un diu­menge, quan la gent va a missa, algú els por­tarà al cemen­tiri vora la cape­lla, prop de mar...