Un pou sense fons

No havia sen­tit mai par­lar de Novot­xerkassk, ciu­tat russa, i tam­poc del fet que, a pri­mers de juny de l’any 1962, s’hi va per­pe­trar una mas­sa­cre con­tra la població que, en un moment d’indig­nació davant de la pujada del preu dels ali­ments per part del govern de Nikita Khrus­xov, va secun­dar la vaga dels obrers d’una fàbrica de loco­mo­to­res elèctri­ques que pro­tes­ta­ven con­tra les pèssi­mes con­di­ci­ons de tre­ball... en un sis­tema soci­a­lista, que, de fet, s’havia con­ver­tit en una altra forma d’explo­tació. Khrus­xov pro­cla­mava la deses­ta­li­nit­zació men­tre per­se­ve­rava la repressió a tota dis­sidència. He tin­gut conei­xe­ment d’aquesta mas­sa­cre a través d’una impe­ca­ble pel·lícula, Que­ri­dos cama­ra­das, d’Andrei Kont­xa­lovski, que ha res­sor­git com a cine­asta a diferència del seu germà, Nikita, venut a l’or de Putin. La nar­ració es ver­te­bra a l’entorn d’una impla­ca­ble diri­gent local del par­tit. La seva filla, però, par­ti­cipa en la pro­testa i no en sap res després de la matança, exe­cu­tada sobre­tot per franc­ti­ra­dors de la KGB. Així és que, després de sig­nar un docu­ment en què es com­pro­met a no dir res sobre els fets com si aquests no hagues­sin pas­sat, la dona viu un cal­vari a la recerca de la filla des­a­pa­re­guda. Podria ser una de les vícti­mes enter­ra­des en tom­bes ali­e­nes al cemen­tiri de Novoixàkhtinsk, una ciu­tat pròxima? Fins al 1992, la matança (hi va haver dese­nes de morts, però no hi ha una xifra con­creta) no va ser reco­ne­guda ofi­ci­al­ment. No és que vul­gui jus­ti­fi­car la meva ignorància d’aquests fets, com en tinc de tants d’altres, però he pen­sat que els crims con­tra la huma­ni­tat, exe­cu­tats per tota mena de poders que els han negat volent-ne impo­sar l’oblit, són un pou sense fons d’un infern sem­pre per anar des­co­brint.