Un sol país, dos mons diferents

Les grans ciu­tats i el món rural s’estan dis­tan­ci­ant i no és que cami­nin per sepa­rat sinó que ja aga­fen direc­ci­ons opo­sa­des. Més que mai, sem­bla com si la seva gent adoptés mane­res dife­rents d’enten­dre el món i no és casu­a­li­tat que els muni­ci­pis més petits es vegin obli­gats a atrin­xe­rar-se (l’Asso­ci­ació de Micro­po­bles) per defen­sar-se de la visió exclu­si­va­ment urba­nita amb què solen actuar segons qui­nes admi­nis­tra­ci­ons. Les quei­xes de foras­ters pel so de les cam­pa­nes (com ha pas­sat a Banyo­les), per la flaire dels fems o pel cant del gall a punta de clar poden con­si­de­rar-se anècdo­tes, sí, però sos­pito que res­po­nen a la visió de sim­ple “jardí” o “espai de lleure” que a l’àrea metro­po­li­tana a vega­des es té del que hi ha més enllà del Tibi­dabo.