‘Io ballo da sola’

Com que estic escri­vint una sèrie d’arti­cles, em per­meto que l’ante­rior con­tinuï o es des­bordi en el següent. Les meves diva­ga­ci­ons van fer que gai­rebé no escrigués res sobre La lluna, de la qual l’Elena i en Car­los, amics esti­mats, em van dir fa poc que van gau­dir molt reve­ient-la. Jo no hi he tor­nat. La vaig veure amb 17 anys i, tot i que hi vaig tor­nar temps després, aque­lla pri­mera visió ha fet que me’n recordi per sem­pre més. No de tot, però sí de mol­tes coses, algu­nes tan simbòliques com ara el record infan­til del ros­tre de la mare fonent-se amb la lluna plena. Recordo aquell ado­les­cent nord-ame­ricà (Joe/Matt­hew Barry) vagant sol pels subur­bis de Roma en plena canícula. El petó amb una noia men­tre s’obre el sos­tre d’un cinema perquè hi entri la fresca noc­turna. L’home­natge a Paso­lini a través de Franco Citti, que, amb un desig des­es­pe­rat, abraça Joe quan balla Satur­day Night Fever en un bareto. La mare (Jill Clay­burgh), una soprano que, havent-lo desatès, vol apar­tar-lo de l’heroïna: l’incest es con­suma a Parma, on va néixer Ber­to­lucci. Els assaigs d’Un ballo in masc­hera a les ter­mes de Cara­ca­lla, on el pare, des­co­ne­gut, es fa pre­sent cla­vant-li una bufe­tada. La lluna va fas­ci­nar-me i així vull recor­dar-la. El film va ser mal rebut des que va pre­sen­tar-se, el 1979, a Venècia. Dis­set anys després, a Canes, al final de la sessió de premsa de Io ballo da sola (em resis­teixo a La bellesa robada que tra­du­eix el títol en anglès: Ste­a­ling beauty) hi va haver aplau­di­ments enri­o­lats quan, al final, Lucy (Liv Tay­lor) acon­se­gueix per­dre la vir­gi­ni­tat. Tan­ma­teix, em reve­nen aquells grocs dau­rats amb què Sto­raro va cap­tar la llum esti­val de la Tos­cana, on hi arriba una jove, també nord-ame­ri­cana, per pas­sar vacan­ces amb una gent madura i un pèl cínica. La seva mare s’ha suïcidat i tam­poc sap qui és el seu pare. En la seva edu­cació sen­ti­men­tal, fa amis­tat amb un dra­ma­turg (Jeremy Irons) mori­bund. La vita­li­tat de la jove con­trasta amb una certa decadència, cosa que fa que, de moment, con­ti­nuem a Itàlia. Demà: Un château en Ita­lie (Vale­ria Bruni Tedeschi, 2013).