El pensament no es pot tancar

Se’n reien dels marits: n’hi havia un que havia tor­nat de la mes­quita enco­ma­nat d’una devoció tan enfu­ris­mada que pre­te­nia llençar l’esca del pecat, la tele­visió, a les escom­bra­ries perquè allu­nyava els fidels del bon camí d’Alà. L’escena expli­cada per unes migra­des afri­ca­nes fa més de deu anys tenia final feliç: l’apa­rell es que­dava a casa i aquell indi­vidu i molts altres com ell s’empas­sa­ven l’orgull de no manar tant com pre­su­mien. Ho he recor­dat ara que lle­gim als dia­ris que el pre­si­dent de Corea del Nord, Kim Jong-un, es manté obses­si­o­nat per erra­di­car el tumor maligne que s’infil­tra a través del con­tra­ban de tele­no­vel·les de Corea del Sud i ha armat la Lliga de la Joven­tut com a poli­cia de la moda per impe­dir que ningú es ves­teixi o pen­tini a l’estil occi­den­tal. Sal­va­des les distàncies, ve a ser el mateix: l’ús de la cen­sura per part dels qui pot­ser saben vèncer però no convèncer com va adver­tir Una­muno en un altre con­text de repressió. Tor­nant a les pro­ta­go­nis­tes del pri­mer epi­sodi, val a dir que par­ti­ci­pa­ven en un debat orga­nit­zat al vol­tant de la molt reco­ma­na­ble pel·lícula Moo­laadé (Ous­mane Sembène, Sene­gal 2004), una denúncia a la muti­lació geni­tal feme­nina que aborda amb tota la seva com­ple­xi­tat i sense mani­que­is­mes la dis­puta entre tra­dició i moder­ni­tat, en aquest cas en les àrees rurals de Burkina Faso. Reme­mo­rant la cre­mada de lli­bres nazi, Sembène pre­senta els homes de la comu­ni­tat requi­sant ràdios i fent foguera. “Què els agafa?”, pre­gunta una dona, i una altra con­testa: “Volen tan­car el nos­tre pen­sa­ment, però això no és pos­si­ble.” Exacte!