La solució Kutúzov

La falta d’interès en l’opinió pública i els poders fàctics euro­peus per la causa cata­lana ja no rau en hipòtesis i pos­si­bi­lis­mes, sinó en la rea­li­tat d’una feblesa traçada amb les eines d’una soci­e­tat on les malal­ties men­tals s’enfi­len al número u del rànquing, per sobre de càncer, acci­dents car­di­o­vas­cu­lars, sida i covid. Els euro­peus bons lec­tors d’història estan con­vençuts que la força dels naci­o­na­lis­tes cata­lans és molt pobra i les seves aspi­ra­ci­ons no són seri­o­ses. Es cre­men eta­pes de pressa: en set­ma­nes cauen màsca­res, il·lusi­ons i deco­rats –l’expec­ta­tiva d’una Cata­lu­nya sobi­rana no és ni tan sols real.

Que els espa­nyols hagin per­dut pels cata­lans l’escàs res­pecte que els pro­fes­sa­ven té efec­tes equi­va­lents als d’una post­guerra. La imper­tor­ba­ble admi­nis­tració espa­nyola recorre –amb èxit– les més nímies deci­si­ons de la des­ne­rida admi­nis­tració cata­lana, que no dis­posa de cap recurs per fer valer la seva. La situ­ació és de tal indig­ni­tat que per sen­tit del ridícul els polítics hau­rien de reti­rar-se. I els elec­tors? Més d’un cone­gut m’ha dit “Estic del tot d’acord amb tu, però jo con­ti­nuaré votant els par­tits inde­pen­den­tis­tes”. Quin flau­tista d’Hamelín ha embrui­xat la població per pri­var-los de veure que al Par­la­ment de Cata­lu­nya no hi ha ni un sol dipu­tat inde­pen­den­tista? De saló, uns quants –d’autèntics, cau­sants d’efec­tes reals, ni mig.

Després del meu últim arti­cle en aques­tes pàgines, un car­ca­mal d’altres temps deia que he per­dut els papers, que no tinc dret a cri­ti­car si no pro­poso solu­ci­ons (idea que en el meu gremi seria interes­sant: exi­gir al crític objec­tor d’un lli­bre de resol­dre els pro­ble­mes que asse­nyala, a redreçar i fer bona l’obra con­si­de­rada dolenta).

D’alter­na­ti­ves n’hi ha unes quan­tes. Poques de màgiques, poques on el cost no hagi de ser –ni pugui ser– pro­por­ci­o­nal al guany. Arri­bats aquí, l’aspi­rant a ciu­tadà d’una Cata­lu­nya inde­pen­dent no cedeix ni un mil·límetre: ni una gota de sang, ni un cèntim menys a la but­xaca (el segon punt es pot fle­xi­bi­lit­zar: com­prar una samar­reta groga, fer-se soci d’Òmnium, fins i tot alguna con­tri­bució monetària, qual­se­vol cosa amb ferum de rea­li­tat, mal que amb el pes d’un bac­teri). A aquest cro­nista se li figura que aquesta seria una via pos­si­ble. Com debi­li­tar un ene­mic més fort sense ves­sar ni una gota de sang, pròpia ni ali­ena (sagrada con­dició sine qua non), ni donar-li mate­ri­als legals per con­tra­a­ta­car? L’objecció fis­cal es des­carta pel motiu aca­bat d’asse­nya­lar. El tan­ca­ment de cai­xes és una bonica figura històrica. És el moment de la solució Kutúzov.

El maris­cal rus Mikhaïl Kutúzov, creat Príncep Smo­lesnki per mèrits pro­pis (resu­meixo), va ser un dels grans artífexs de la der­rota de Napoleó al seu país. Davant l’objec­tiva infe­ri­o­ri­tat de les seves tro­pes en relació amb les de l’inva­sor, va optar per aban­do­nar Mos­cou i dei­xar la ciu­tat en mans dels fran­ce­sos, però buida de la població i els recur­sos energètics. Al pic de l’hivern, els assal­tants no van sub­sis­tir, i Napoleó va haver de reti­rar-se i aban­do­nar els plans de con­questa.

L’únic interès dels espa­nyols per Cata­lu­nya és el rela­ci­o­nat amb els recur­sos –el deliri de la sagrada uni­tat d’Espa­nya és ben con­tin­gi­ble, i s’ali­menta només per tenir enar­dida la població–. Si els cata­lans volen inde­pen­dit­zar el ter­ri­tori, que el bui­din de con­tin­gut. Vaga inde­fi­nida al camp. Ces­sa­ment de tot tipus de pro­ducció, des­trucció d’estocs emma­gat­ze­mats. Col·lapse de trans­ports i comu­ni­ca­ci­ons. Eco­no­mia domèstica de guerra. Con­ver­tir la renda per càpita de Cata­lu­nya en la més baixa d’Espa­nya. (Ja ho sé: tot això vol­dria posar d’acord una àmplia majo­ria dels sec­tors invo­lu­crats, asse­gu­rar uns mínims per no matar ningú de gana, pac­tar un pla d’acció perquè no se n’apro­fités cap espa­vi­lat, etcètera.) Uto­pia? Sí, però molt menys –moltíssim menys– que la idea que en les actu­als con­di­ci­ons un govern espa­nyol per­metrà mai un referèndum d’auto­de­ter­mi­nació.

Un cop Espa­nya hagués accep­tat la fuga d’una banda de pen­ques i paràsits, seria el moment de demos­trar què som les cata­la­nes i cata­lans. No hem que­dat que els nos­tres valors carac­terístics són la ini­ci­a­tiva, la cre­a­ti­vi­tat, la ima­gi­nació, l’espe­rit empre­ne­dor, la capa­ci­tat d’aixe­car empre­ses del no-res, la resistència a les con­di­ci­ons adver­ses, les vir­tuts dels indi­vi­dus i la consciència de comu­ni­tat? És l’hora de posar-s’hi.