La pell cremada

D’Albert Puig Palau es diu que va ser un dels pro­mo­tors del turisme a la Costa Brava, on esti­ue­java al Mas Cas­tell, a Palamós. Des­co­nec com va fer amis­tat amb un altre Albert, Lewin, però també es diu que va convèncer el pro­duc­tor i direc­tor hollywo­odià per tal que visités la Costa Brava amb el propòsit que hi repensés la idea de rea­lit­zar Pan­dora i l’holandès errant a Grècia. Lewin, tal com expli­cava ahir, va con­ver­tir Tossa en Espe­ranza, un lloc ima­gi­nari per cre­uar-hi lle­gen­des bar­re­ja­des amb tipisme “espa­nyol” (toros i fla­menc, que, per cert, va ser una atracció durant el boom turístic) i pes­ca­dors cata­la­no­par­lants. El film no va tenir gaire èxit inter­na­ci­o­nal­ment, però es con­si­dera que va con­tri­buir al destí turístic de la Costa Brava, cosa que, per­do­nin l’evidència, ha afa­vo­rit la pros­pe­ri­tat econòmica (d’uns més que d’altres) de la zona al preu de la seva des­trucció inces­sant.

El 1967, setze anys després d’aquesta Pan­dora que ara ens mos­tra un paradís per­dut, Josep Maria Forn va diri­gir La pell cre­mada, que comença exhi­bint tota mena de cos­sos esti­rats a la platja abans de con­cen­trar-se en uns pale­tes que, just al dar­rere i men­tre fes­te­gen que pas­sin noies amb aque­lles gro­lle­ries dites piro­pos, cons­tru­ei­xen una casa. No és per res que el lloc sigui Llo­ret de Mar. El film, amb un valor més enllà del sociològic, segueix un dels pale­tes, José (Anto­nio Iranzo), durant un jorn (de la feina a la festa noc­turna amb bor­rat­xera inclosa i enlli­ta­ment amb una turista belga) alter­nant-ho amb el llarg viatge que, des d’un poble d’Anda­lu­sia, fa la seva família (esposa, fills, germà) per reu­nir-s’hi l’endemà. També hi apa­rei­xen records dels per­so­nat­ges. Res­so­nant en el pre­sent, la immi­gració dels sei­xanta, els recels i també una mica de l’aco­lli­ment dels cata­lans nadius, la festa inter­mi­na­ble, l’“alli­be­ra­ment sexual” dels espa­nyo­lets amb les estran­ge­res, la trans­for­mació urbanística (i no només: “en aquest poble tot es fa pels turis­tes”, diu José) tot just ence­tada a la Costa Brava, d’on ens man­tin­drem a prop. Demà: Pas a nivell (Pere Vilà Bar­celó, 2007).