Pas a nivell

“La pell cre­mada” (en relació amb el film del qual par­lava ahir) ho és dels cos­sos esti­rats a les plat­ges, però també la dels pale­tes que, des dels anys sei­xanta, han anat cons­truint cases a la Costa Brava que, com en altres llocs turístics, han trans­for­mat el pai­satge: mà d’obra forçada a sobre­viure al ser­vei de la vora­ci­tat d’un sis­tema econòmic que devasta el ter­ri­tori com si no parés de cre­mar-lo. Això men­tre que les plat­ges es van pri­va­tit­zant, s’omplen de bar­ques i de tota mena de “coses” per fer-hi negoci entre­te­nint-nos: com si no en féssim prou amb tor­rar-nos a la sorra i nedar. És així que he recor­dat Marc Homs i Jordi Subirà aja­guts en unes gan­du­les, que les llo­guen, com també motos d’aigua, tre­ba­llant per a una empresa. Rodada a la platja de l’Escala, és una imatge de Pas a nivell (2007), pri­mer llarg­me­tratge de Pere Vilà Bar­celó. Homs hi inter­preta Marc, un jove que no sap gaire què fer en aca­bar la car­rera uni­ver­sitària, de manera que, per allar­gar la vida estu­di­an­til, fins demana a una pro­fes­sora que el sus­pen­gui. Que aquesta pro­fes­sora, a la Uni­ver­si­tat de Girona, sigui inter­pre­tada per Cris­tina Cervià fa que senti la tris­tesa que sovint em revé davant la seva absència. Marc, apàtic i mandrós davant d’un futur incert, troba aquesta feina tem­po­ral ins­tal·lant-se a la casa d’una seva àvia, a Bell­caire d’Empordà, a prop de l’Escala. Recordo una escena, pre­ci­osa amb la llum que comença a decli­nar a la tarda esti­uenca, en què es toquen i es ballen (cosa que ara, en temps de pandèmia, no es pot fer) unes sar­da­nes que em plau ima­gi­nar de festa major. Les sar­da­nes fan estiu, com les fes­tes majors, que fan que recordi quan de jove, plena de man­dres i incer­te­ses, anava a totes les dels pobles del vol­tant. Retorno de les meves evo­ca­ci­ons en reve­nir-me el moment en què Marc des­co­breix que, de sobte, l’àvia ha mort: tot ell és un crit i un cos agi­tat, enra­biat, en la impotència. La mort con­demna aquest jove per­dut a des­per­tar-se en la vida adulta. Demà ens ocu­pa­rem d’uns joves que es per­den lite­ral­ment en un desert: Gerry (Gus van Sant, 2002).