Leto

Leto sig­ni­fica “estiu” en rus. Invo­cant, doncs, l’estiu, el direc­tor cine­ma­togràfic (i sobre­tot tea­tral) Kirill Sere­bren­nikov va rea­lit­zar el 2018 una pel·lícula ambi­en­tada en els temps de la seva ado­lescència, a pri­mers dels últims anys vui­tanta, per home­nat­jar els rockers rus­sos com a por­ta­dors d’una música lli­gada a unes for­mes de vida en certa manera con­tes­tatàries. D’aquí, encara que els seus temes no tin­gues­sin un con­tin­gut explícita­ment polític, el règim soviètic va voler “con­tro­lar” aquests rockers men­tre que, segons fa pre­sent Sere­bren­nikov, una part de la soci­e­tat també veia amb mal­fiança uns “peluts” que feien “fressa en lloc de música” i no apro­fi­ta­ven l’edu­cació donada per l’estat.

Un d’aquests rockers era Mike Nau­menko, que va for­mar el grup Kino. El film comença amb la recre­ació d’una seva actu­ació al Lenin­grad Rock Club, local sota con­trol dels vigi­lants del règim, i con­ti­nua amb una sen­si­ble seqüència rodada vora el mar (s’hi res­pira una atmos­fera esti­uenca i un espe­rit de lli­ber­tat) en la qual irrom­pen dos joves músics amb el desig que Nau­menko escolti els seus temes. Un d’aquests “intru­sos” és Vik­tor Tsoi, que, més decan­tat pel new age emer­git a finals dels setanta, va crear el grup Zoo­park i es va con­ver­tir en un rocker de gran èxit al seu país i en una lle­genda arran de la seva mort, esde­vin­guda el 1990, quan només tenia 28 anys, a con­seqüència d’un acci­dent de trànsit. Poc després va morir Nau­menko, que, als 36 anys, va tenir un ves­sa­ment cere­bral. És així que, fins i tot en aque­lla seqüència tan esti­uenca, a la pel·lícula hi pal­pita una malen­co­nia en con­trast amb la vita­li­tat rockera i juve­nil que hi és evo­cada. La malen­co­nia pot­ser també té a veure amb el fet que Leto conté una història d’amor que no acaba de viure’s entre Natasha, pare­lla de Nau­menko, i Vik­tor Tsoi. Con­dem­nat per mal­ver­sació de diners públics en la seva gestió del Cen­tre Gogol de Mos­cou, Sere­bren­nikov es con­si­dera un hereu d’aquells rockers per­se­guit per la seva opo­sició a Putin. Demà recor­re­rem a un clàssic: Roman Holi­day (Wylliam Wyler, 1953)