La nena no es tapa perquè vol

Una nena de 9 anys amb hijab, moca­dor negre ajus­tat al cap i al coll, asse­guda amb timi­desa, no juga ni diu res si abans un adult no li ha diri­git la paraula, pre­gunto al pare si tan petita ja ha pres la decisió de tapar-se. Ell m’explica amb indulgència que ara és el moment d’aga­far-ne el cos­tum, que quan creixi es tor­narà pre­su­mida com les blan­ques, i cos­tarà més que se’l vul­gui posar. Visca la lli­ber­tat d’elecció! Un hijab, un niqab i un burca no són peces de roba que merei­xin la nos­tra con­si­de­ració acrítica com a legítima creença o com a res­pec­ta­ble mani­fes­tació d’un dret cul­tu­ral; tam­poc són cap moda frívola o innòcua per més que el déu del negoci comer­ci­a­litzi dis­senys fas­hion com a signe de tra­dició moder­nit­zada i adap­tada als temps. No, són codis de ves­ti­menta feme­nina –als homes no els afecta– amb una sig­ni­fi­cació ben pre­cisa: mar­car la desi­gual­tat i la sub­missió de la dona d’acord a una aliança molt ben tra­vada entre patri­ar­cat i religió –que no és exclu­siva de l’islam. No tin­guem por de dir-ho clar, com ho diuen escrip­to­res de la talla de Nawal el-Saa­dawi, Wassyla Tam­zali, Mimunt Hamido, Najat El Hachmi, Násara Iah­dih i Naza­nin Arma­nian i estem alerta de no caure en el rela­ti­visme cul­tu­ral a casa nos­tra men­tre ens esgar­ri­fem pel sofri­ment de les afga­ne­ses. Atenció amb la mala consciència occi­den­tal que l’isla­misme polític esti­mula hàbil­ment perquè prac­ti­cant un anti­ra­cisme malentès podem ser còmpli­ces del mas­clisme més cruel. Les nenes de 9 anys no escu­llen tapar-se lliu­re­ment. Volem el mateix per a les nos­tres filles?