Sabem vendre, més que comprar

Per un tre­ball que estic fent he tin­gut ocasió de repas­sar la relació d’empre­ses cata­la­nes que teníem fa vint anys i m’he ado­nat que la majo­ria han pas­sat sota el con­trol d’una mul­ti­na­ci­o­nal. Això val tant per al grup Gallo de pas­tes per a sopa com per al grup Chupa Chups o tan­tes altres. Cap d’aques­tes empre­ses que s’han venut esta­ven en una situ­ació finan­cera deli­cada. Gua­nya­ven diners i el motiu de la venda no ha estat la manca de liqui­di­tat o l’anunci d’una pro­pera fallida.

En com­pen­sació, podem dir que han sor­git una sèrie de noves empre­ses que han subs­tituït les ante­ri­ors, però que tri­ga­ran uns quants anys a acon­se­guir el nivell de les altres. Els vene­dors no han subs­tituït la venda de les seves empre­ses per altres, sinó que s’han limi­tat a inver­tir en fons d’inversió o en títols de renda fixa, sense risc, els diners cobrats. Ho dic sense cap mena de prova, però sí que he vist des­a­parèixer aquests vene­dors de la xarxa social bar­ce­lo­nina d’empre­sa­ris.

No són ni al Foment, ni a la Cam­bra, ni al Cer­cle d’Eco­no­mia. Suposo que els socis del Liceu els duen tro­bar més fàcil­ment. Cata­lu­nya ha fet un pas enrere en la cons­ti­tució i con­trol de les seves empre­ses. Hem per­dut ver­go­nyo­sa­ment el con­trol de La Caixa, poques empre­ses noves s’han incor­po­rat a la borsa, i les que ho han fet man­te­nen la majo­ria de les acci­ons en nom dels antics pro­pi­e­ta­ris, de manera que les úniques acci­ons que poden cotit­zar són les que que­den al marge del grup majo­ri­tari d’acci­o­nis­tes.

Els pro­pi­e­ta­ris venen, però no sé què fan els direc­tors o sub­di­rec­tors d’aques­tes empre­ses. La temp­tació seria dema­nar als pro­pi­e­ta­ris vene­dors que tin­gues­sin en compte aquesta segona línia de pro­fes­si­o­nals que molt sovint és més intel·ligent que ells matei­xos i dedi­quen més esforços a la marxa de l’empresa. Con­ti­nua havent-hi una diferència social entre el direc­tor gene­ral i el con­se­ller dele­gat, entre el tècnic pro­fes­si­o­nal i el pro­pi­e­tari.

Les mul­ti­na­ci­o­nals tenen un paper molt impor­tant en l’eco­no­mia cata­lana. Per pri­mera vegada hem vist com alguns exe­cu­tius cata­lans han ocu­pat càrrecs de relleu a les empre­ses mare. Sobre­tot es pot dir de les empre­ses suïsses i no es pot dir gens de la majo­ria de països euro­peus o ame­ri­cans.

En canvi, sí que tro­bem estu­di­ants de l’IESE o d’Esade que han mar­xat a l’estran­ger amb les mans a la but­xaca i han acon­se­guit fei­nes de relleu a mul­ti­na­ci­o­nals del país on s’han ins­tal·lat. Alguna cosa no va bé a casa nos­tra en aquest sen­tit. Pos­si­ble­ment, falta de lide­ratge i poc interès de la Gene­ra­li­tat fins al dar­rer govern de la nos­tra ins­ti­tució. Em poso les mans al cap quan com­provo que ningú hagi par­lat del que ha fet el govern espa­nyol amb Cai­xa­Bank en els dar­rers mesos. Em sem­bla que l’única excepció ha estat la meva. I si he gosat cobrir aquest buit és perquè a la meva edat em poden fer poc mal.

No sé si duraré molts anys més, però cer­ta­ment no aniré al fune­ral dels exe­cu­tius de la meva gene­ració als quals he cone­gut i trac­tat, però que m’han dei­xat mal gust de boca. Resaré, això sí, per ells, tot con­fi­ant que pas­sin una tem­po­ra­deta al pur­ga­tori. Ja sé que això està molt mal dit, però fa una tem­po­rada que estic molt enra­biat amb el com­por­ta­ment de la nos­tra bur­ge­sia i, per des­comp­tat, amb el com­por­ta­ment del govern espa­nyol.