Absència de líders (II)

La pri­mera vegada que vaig escol­tar Jordi Pujol par­lava de la soci­al­de­mocràcia a la sueca. Era abans de la lega­lit­zació dels par­tits, amb la sala plena a ves­sar de gent i espe­rança perquè s'albi­rava el sol després de la llarga nit del fran­quisme. Pujol va jugar bé les seves car­tes i va acon­se­guir ser el pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat durant 23 anys. No és el lloc de fer balanç, però, sim­pli­fi­cant-ho molt, la política del peix al cove no ens ha por­tat enlloc. La des­a­fecció actual cap als polítics cata­lans i la mala relació amb Espa­nya no són atribuïbles només al tri­par­tit, ni tam­poc a l'estu­pi­desa malal­tissa d'un anti­ca­ta­la­nisme que ha superat l'esper­pent i la raci­o­na­li­tat. Hi pesen, i molt, els anys de govern de la coa­lició CiU. Pujol té mol­tes vir­tuts i és un gran esta­dista. Només cal lle­gir l'entre­vista que publi­cava Presència a començament de juny, amb motiu del seu 80è ani­ver­sari, per apre­ciar la seva talla política, la seva capa­ci­tat d'anàlisi i la seva visió glo­bal. Però aquesta intuïció no va ser­vir per con­so­li­dar una Cata­lu­nya política­ment sòlida ni econòmica­ment forta. Una de les crítiques més con­tun­dents que se li poden fer és la seva inca­pa­ci­tat per donar ales als seus col·labo­ra­dors més direc­tes. El cas de Miquel Roca és el més para­digmàtic, però n'hi ha més. Des que va ple­gar Pujol, el par­tit s'ha rejo­ve­nit amb algun per­fil inqui­e­tant. Pot­ser Artur Mas tor­narà a gua­nyar les elec­ci­ons, fins i tot amb una majo­ria sufi­ci­ent per gover­nar, però ara que el sobi­ra­nisme ha començat a demos­trar una ambició real de futur, Mas i CiU hau­ran de començar a dei­xar el pos­si­bi­lisme de banda i defi­nir-se com un par­tit que ja no pot pac­tar amb el PP. Mas haurà de demos­trar aviat de quina fusta està fet o si tot ple­gat no haurà ser­vit de res.