La cura del cant coral

No cal par­lar del que hem vis­cut. Perquè tots ho hem vis­cut, de millor o de pit­jor manera. Ho hem anat fent com ens ha sor­tit, una vegada molt bé, una altra a empen­tes i rodo­lons. Però hem anat pas­sant dies, mesos, més d’un any. I l’aigua que baixa.

Per resis­tir, cadascú ha fet ser­vir les eines que tenia a l’abast. L’esport, la lec­tura, la cos­tura, cui­nar... i el cant. Enmig de totes les idees, recur­sos i qui­me­res que hem pre­sen­ciat, hem vist el cant. Nens, jubi­lats, mares i joves, can­tant. Des del rebe­dor de casa seva, des de l’habi­tació, o dar­rere el tau­lell de la cuina. I hem vist com regis­tra­ven la seva peça, i la seva gra­vació s’unia a cen­te­nars, milers d’altres veus fins que es con­ver­tia en una gran sim­fo­nia coral.

El can­taire. Aquell per­so­natge que, un dia, s’uneix a un cor i s’hi queda, s’hi com­pro­met, s’hi bara­lla i s’hi llu­eix en els con­certs a les esglésies, als cen­tres cívics, o als grans audi­to­ris, si hi ha sort. I ho fa des­in­te­res­sa­da­ment, però no del tot, perquè el que rep a canvi és música, com­pa­nyia, ner­vis i, per tant, vida. Tota aque­lla gent que té el cant coral com a com­pany de viatge ha vis­cut, també, això que hem vis­cut tots. I, després de fer front al que tots hem afron­tat, al fer de cada dia, ha espe­rat –i vene­rat– el moment per assa­jar, sol a casa, i inter­pre­tar la seva petita part de música per poder tenir a punt la fil­mació que havia d’enca­val­car-se amb la dels seus amics de cor. Després els assa­jos han tor­nat, però a mit­ges. S’han fet per veus, en grups de sis, en grups de dotze, des de casa de nou, via telemàtica, al jardí de casa del direc­tor –fet real, d’un grup de gòspel–. Altres han recor­re­gut a amics i cone­guts que tenien naus de mida indus­trial, per poder assa­jar. Asse­guts, amb mas­ca­reta i amb distància, i sense abraçades ni petons, però per poder assa­jar. Junts.

Amb la tar­dor, aquesta orfe­bre­ria en qua­drar assa­jos i pre­pa­rar reper­tori amb les majors difi­cul­tats pos­si­bles donarà fruit. I totes les hores en sole­dat o en tro­ba­des gai­rebé clan­des­ti­nes desem­bo­ca­ran en con­certs. L’11 de setem­bre hi ha una cita a l’Audi­tori. El pro­per dia 19 de setem­bre, una altra a El Canal de Salt. Per Tots Sants torna el tra­di­ci­o­nal con­cert coral i ja s’anun­cien diver­sos reci­tals, des de grans peces de Verdi fins a les nada­les més tra­di­ci­o­nals. La cul­tura és segura i cura. I el cant coral és un bàlsam per a l’ànima de qui canta i també per a qui escolta. Aneu-hi i com­pro­veu-ho.