Violència

Una amiga xilena ens va sor­pren­dre, pot­ser hau­ria de dir que va vio­len­tar-nos una mica, a una colla de petit­bur­ge­sos, durant un sopar d’estiu recent. Ho va fer dient-nos que no s’ha de renun­ciar a la violència, és a dir, a la mena de violència que cri­mi­na­lit­zen aquells que, d’una manera o altra, actuen per man­te­nir una injustícia social i econòmica que causa real­ment una gran violència. És la violència que no s’ha de con­fon­dre amb la barbàrie i la bru­ta­li­tat perquè pre­ci­sa­ment s’hi oposa: sem­pre ho ha fet. No és una violència assas­sina. És la violència que, de fet, ens vio­lenta, ens remou, ens con­fronta amb la rea­li­tat, ens fa creure que tenim un poder del qual no som cons­ci­ents perquè el Poder ens ha anor­reat fent-nos con­for­mis­tes.

Aquesta amiga tenia un exem­ple: què va man­te­nir viu, encès en tots els sen­tits, i encara manté viu, mal­grat la sus­pensió de les mobi­lit­za­ci­ons a causa de la pandèmia, l’espe­rit de la revolta popu­lar que va escla­tar a Xile la tar­dor del 2019? Els focs que, sí, es van fer cre­mant part del mobi­li­ari públic. Aquests focs, argu­men­tava, van fer que la gent es des­pertés, que no tingués por, mal­grat que la repressió va ser bru­tal: 34 morts, ofi­ci­al­ment reco­ne­guts, i més de 400 per­so­nes amb un ull per­dut. Algú va dir, de manera tímida davant d’aques­tes xifres, que a Cata­lu­nya també sabem alguna cosa pel que fa a la repressió. Pot­ser també vam pen­sar en els focs que no sabem si han man­tin­gut viu cap espe­rit de revolta. Sé que pot sem­blar una mica imper­ti­nent publi­car aquest arti­cle avui, en què tin­dran lloc noves mani­fes­ta­ci­ons pacífiques pels drets i les lli­ber­tats de tot­hom qui viu a Cata­lu­nya. Em resulta imper­ti­nent per a mi mateixa men­tre no deixo de pen­sar sobre la violència.