Independència significa llibertat

Fa unes set­ma­nes vaig com­par­tir taula a Alpatró, a la vall de Galli­nera, en ple cor del País Valencià, amb Mireia Sopena, Maria Josep Escrivà i Fran­cesc Par­ce­ri­sas. Fou un sopar agra­da­ble, a l’ombra de la serra de la Fora­dada, ben acom­pa­nyats del veïnat que apro­fi­tava els pri­mers indi­cis d’una xafo­gor en reti­rada per sor­tir a la fresca. En un moment de la con­versa, la Mireia (autora d’un reco­ma­na­ble assaig sobre la figura i obra d’en Josep Pedreira) ens con­fes­sava, una mica a baixa veu, que el seu model d’assaig tro­bava en Joan Fus­ter l’escrip­tor total. No cal dir que tots hi vam estar d’acord. I és que des del seu impres­cin­di­ble El descrèdit de la rea­li­tat, l’obra de Fus­ter –no és el pri­mer cop que en parlo– ha estat un deves­sall d’idees a l’estil d’un maître à pen­ser que ha fet tots els papers de l’auca. L’expressió –parlo de memòria– amb què ens vàrem con­xor­xar per defi­nir-lo fou la seva capa­ci­tat d’espe­cu­lar sobre qual­se­vol tema amb aque­lla gràcia que tan sols recau en els que han rebut el do de la paraula.

Una paraula, i això cal dir-ho, que Fus­ter emprava com un espa­datxí el sabre. Al cap­da­vall, la seva idea era influir en la rea­li­tat, emmot­llar-la tant com fos pos­si­ble, a la llum del pen­sa­ment. En prenc consciència, men­tre fixo ara aquest arti­cle, amb un ine­vi­ta­ble deix de malen­co­nia. Perquè després de dues dècades dedi­ca­des a l’ofici de pen­sar –la dar­rera a les pàgines d’El Punt Avui– des­co­brei­xes la nul·litat dels mots a l’hora d’influir en els afers del món. I, si cal, encara més la dels mots escrits. I tan­ma­teix, podia ser d’una altra manera? Els esde­ve­ni­ments ens con­tra­di­uen i, tal vegada, hem posat en el llen­guatge una fe con­tra­dictòria i exces­siva. Té la rea­li­tat –el món– camins ines­cru­ta­bles i la paraula és a bas­ta­ment insu­fi­ci­ent per alte­rar res a bas­ta­ment.

Que la “paraula és mei­tat de qui la pro­nun­cia, mei­tat de qui l’escolta”, a parer de Mon­taigne, posa èmfasi en la difi­cul­tat de superar l’escissió exis­tent, de vega­des abis­mal, entre lec­tor i autor quan es tracta d’assa­jar amb les idees. D’altra banda –i aquest és un antic afer–, les parau­les són objecte de ter­gi­ver­sació retòrica per part de la cosa pública. Diàleg –una taula?– és una paraula buida si no exis­teix un mínim deno­mi­na­dor comú. No n’hi ha prou de com­par­tir una mateixa llen­gua. Cal, amb tot això, una pre­dis­po­sició d’ober­tura cap a l’altre. Escol­tar implica una eròtica del gest. Esti­mar, fer val­dre el pen­sa­ment aliè, és aban­do­nar el pre­ju­dici per esforçar-se a tra­duir la paraula reve­lada.

I és en aquesta tra­ducció de les parau­les –tot pen­sar és tra­duir– quan es dona el fet d’enten­dre’s, ni que sigui remo­ta­ment. Aquest és el mira­cle que cerca l’assa­gista –l’opi­na­dor– a través del seu ofici. A través de les pàgines d’un diari. O d’un assaig amb rere­fons. L’intel·lec­tual –figura des­a­pa­re­guda en com­bat– és un romàntic que creu en les idees que s’expres­sen en parau­les. I el seu propòsit era –o és– afaiçonar el món segons l’observa. No deixa de ser una empresa utòpica que té encara ara com a con­dició indis­pen­sa­ble no cor­rom­pre el mot fins al punt d’estra­fer el seu espe­rit. I no és tasca fàcil, els ho puc dir: els mots t’encal­cen i tu has de saber ajus­tar allò que dius a la veri­tat. La resta és tot mani­pu­lació. Hi ha d’haver una con­cor­dança entre món i pen­sa­ment. Torno a Joan Fus­ter: “les idees clares; els sen­ti­ments, con­fu­sos”. Una clare­dat d’idees que demana posar en el cen­tre la genuïnitat de la paraula.

El nos­tre és un món on les parau­les són mer­ca­de­ria. Fus­ter ho sabia, i d’aquí la seva insu­bor­na­ble dedi­cació al pen­sa­ment. Cer­ta­ment, des de l’escep­ti­cisme i la iro­nia –fins i tot la poe­sia–, però mai al cost de fal­se­jar els mots i la veri­tat. Con­tra la men­tida hi ha un antídot: un lèxic ric i variat que ens per­meti man­te­nir el cri­teri con­tra el dogma. Per això escriure m’és impe­ra­tiu. A pesar de la seva mani­festa inu­ti­li­tat –Plató ja en dub­tava–, rei­vin­di­car la paraula –i com­par­tir-la amb els lec­tors– és un dar­rer esforç per evi­tar l’ali­e­nació. Cal recor­dar que la paraula pre­ce­deix tota acció? Així doncs, caldrà fer de la paraula una rea­li­tat tan­gi­ble. Per cert, inde­pendència sig­ni­fica lli­ber­tat. Paga molt la pena no obli­dar-ho.