La taula de cafè

Molts defen­sen que l’esce­ni­fi­cació, ni que sigui només amb una foto, és impor­tant en un procés de nego­ci­ació. Hi estic d’acord. Però la foto que es va venir a fer el pre­si­dent del govern espa­nyol a Cata­lu­nya va ser la del seu cafè amb Sal­va­dor Illa. Tota una decla­ració d’inten­ci­ons.

Molts defen­sen que el diàleg, ni que sigui només per subrat­llar posi­ci­ons molt allu­nya­des, és impor­tant en un procés de nego­ci­ació. Hi estic d’acord. Però el que va venir a dir Pedro Sánchez a Cata­lu­nya és que, després dels indults, no hi ha agenda cata­lana.

Diuen els experts que un cop aca­ba­des les reu­ni­ons és bo que es faci una comu­ni­cació con­junta, senyal com a mínim de bona volun­tat, ja que, encara que no s’hagi acor­dat res, es fa l’esforç de pac­tar què se surt a dir i dir-ho de manera con­junta. Pedro Sánchez va com­parèixer sol. Els experts en nego­ci­ació també par­len de les dele­ga­ci­ons que pro­posa cada part. Arri­bat aquest punt es fa difícil posar l’accent només en l’arrogància de Sánchez, ja que la part cata­lana ho hau­ria pogut fer millor. Una versió ofi­cial és que La Mon­cloa va vetar els dele­gats de Junts.

Fa pocs dies, Ursula von der Leyen va dir en el debat sobre l’estat de la UE que el diàleg no és un fi en si mateix, sinó que ha d’enfo­car-se en un objec­tiu. Queda lluny del “sense pressa, sense pausa, sense ter­mi­nis” de Sánchez.

En arti­cles ante­ri­ors he escrit que l’inde­pen­den­tisme ja no està en mode movi­ment, sinó que ha tor­nat al par­ti­disme. Tot i això, seria posi­tiu que els par­tits fixes­sin dues línies ver­me­lles que com a país no ens podem per­me­tre cre­uar: fer el ridícul i ser humi­li­ats. La set­mana pas­sada van pas­sar les dues coses i no hau­rien d’haver pas­sat. Quan ningú està con­tent del resul­tat i han d’anar als mit­jans a tirar-se els plats pel cap els uns con­tra els altres per bus­car cul­pa­bles no anem bé. A Madrid, després d’això, a més de cafè alguns han fet copa i puro.