Tornarem a La Palma

La Palma és una illa espec­ta­cu­lar. Una des­ti­nació turística ideal per com­bi­nar sen­de­risme i banys de sol i mar. Uns pai­sat­ges increïbles entre els quals des­ta­quen la mun­ta­nya del Roque de los Muc­hac­hos, amb un cel netíssim que a la nit per­met obser­var-hi més estre­lles que enlloc del món, i el Par­que Naci­o­nal de la Cal­dera de Tar­bu­ri­ente, una antiga boca volcànica, una enorme cica­triu a l’illa, cre­uada per múlti­ples rie­rols i pig­men­tada d’un verd increïble. Més al sud hi ha el Par­que Natu­ral de Cum­bre Vieja, amb grans bos­cos de coníferes i on el vul­ca­nisme hi és encara ben actiu, com ha que­dat demos­trat aquests dies.

L’illa s’acaba als vol­cans de San Anto­nio i San Juan, que l’any 1971 la van fer créixer uns quants cen­te­nars d’hectàrees. El vent aquí hi bufa de valent i costa man­te­nir-se sobre la cresta de l’antic cràter. Com en mol­tes altres illes, a La Palma hi ha dues parts ben dife­ren­ci­a­des: sobre­vent i sota­vent. A la pri­mera el cel hi és tapat i hi plou sovint, amb un pai­satge mig tro­pi­cal. A la segona hi fa sol gai­rebé sem­pre i el pai­satge és força àrid. D’una banda a l’altra s’hi va a través d’un túnel. En duen el Túnel del Tiempo perquè sovint, real­ment, és un viatge en el temps. A la banda de sobre­vent hi pot estar plo­vent a bots i bar­rals i quan surts a sota­vent hi fa un sol que esta­ve­lla les pedres.

Les imat­ges que arri­ben de La Palma aquests dies pro­vo­quen molta impotència i dolor. Veure com la lava s’emporta dese­nes de cases, cul­tius i infra­es­truc­tu­res, trenca el cor. I més encara si has tin­gut l’opor­tu­ni­tat de veure-ho abans. Però la força de la natura és impa­ra­ble. Els veïns de La Palma ho sabien. No gaire lluny d’allà mateix on ara hi ha des­trucció hi baixa una llen­gua de lava soli­di­fi­cada pro­ducte de l’erupció del 1949. Un pai­satge deso­lat, però, de gran bellesa. Caldrà tor­nar a La Palma. Serà una bona manera d’aju­dar l’illa a girar full.