Prou divisions

Tinc assu­mit que les meves col·labo­ra­ci­ons a El Punt Avui han de ser, bàsica­ment, sobre temes locals i comar­cals. Ja hi ha espe­ci­a­lis­tes de pres­tigi que s’ocu­pen de política gene­ral i que donen les seves opi­ni­ons. Però és que, en un àmbit local i en tots els àmbits que vul­gueu, lamen­ta­ble­ment, a les con­ver­ses de família, d’amics i de car­rer, no surt altra cosa que el des­encís que es palpa en l’ambi­ent sobre la manca d’uni­tat entre la gent que defensa –o diu defen­sar– la iden­ti­tat naci­o­nal cata­lana. I, per tant, també em sento inter­pel·lat per reflec­tir aquest fet.

Pot­ser hauríem de recor­dar, als líders de les diver­ses for­ma­ci­ons inca­pa­ces de posar-se d’acord, la famosa frase cice­ro­ni­ana adreçada a Cati­lina: “Fins quan abu­sa­reu de la nos­tra paciència?”. Els cata­lans tenim ganes de tro­bar un pal de paller –o uns quants pals de paller– a redós del qual ens sen­tim ben repre­sen­tats. I neces­si­tem per­so­nat­ges de pedra picada que man­tin­guin uns trets essen­ci­als sem­pre, no opor­tu­nis­tes que només facin con­jec­tu­res sobre de quina manera i en quin temps s’han d’orques­trar les mobi­lit­za­ci­ons perquè resul­tin ren­di­bles al seu par­tit.

El futur de Cata­lu­nya, si real­ment el volem dife­rent, ha d’estar per damunt de l’estratègia dels par­tits. Molta gent està dece­buda perquè es xerra molt, es parla i s’escriu abun­do­sa­ment, però sovint no es deixa de fer de com­parsa dels qui mouen les cire­res a l’Espa­nya de sem­pre. Quan es va ini­ciar la democràcia va sor­gir un par­tit que, pel nom, Con­vergència, sem­blava pre­go­nar la neces­si­tat d’aglu­ti­nar esforços i cri­te­ris. Aquesta idea hau­ria de pre­val­dre.

Per cert, pel meu gust, després de l’afer Pujol, no hau­ria cal­gut esbor­rar aquest nom, que denota una acti­tud pròpia dels nens petits d’escola que, quan passa alguna cosa, s’afa­nyen a dir: Jo no hi era! Tots els par­tits –com totes les famílies– tenen erra­des i actu­a­ci­ons no prou edi­fi­cants. El que s’ha de fer, però, és no repe­tir-les; no cal can­viar el nom per ama­gar el cap sota l’ala. Amb nom o sense, cal con­ver­gir en les idees marc per asso­lir la major ple­ni­tud de vida cata­lana. Després ja hi haurà temps de mati­sar i pun­tu­a­lit­zar els detalls que siguin neces­sa­ris per mun­tar tot el ven­tall de pos­si­bi­li­tats ideològiques. En cas con­trari, com ha pas­sat sem­pre, fem la feina als adver­sa­ris.