La violència del calamar

Ho con­fesso. He cai­gut en la temp­tació. M’he dei­xat endur pel nou feno­men de l’any pel que fa a sèries de tele­visió i he vist El juego del cala­mar. És el més nor­mal quan una vol estar infor­mada: anar a l’arrel de l’assumpte i no que­dar-se només amb les referències. Fer com sant Tomàs i com­pro­var direc­ta­ment si tota la pro­pa­ganda feta, tan excep­ci­o­nal com des­as­trosa segons qui escol­tis, té una base real. Les crítiques més cor­ro­si­ves i les llo­an­ces més altes cap a la història frag­men­tada en nou capítols es man­te­nen a parts iguals i el cert és que el relat acon­se­gueix pre­ci­sa­ment això: no dei­xar-te indi­fe­rent. L’excés de l’oferta de mate­rial d’entre­te­ni­ment de les dife­rents pla­ta­for­mes no deixa gaire marge perquè des­ta­qui alguna pro­posta. I el marge encara és més estret si aquesta pro­posta copsa l’interès de mili­ons de per­so­nes, que s’engan­xen a les pan­ta­lles i la con­ver­tei­xen en un èxit. Un èxit en nom­bre de visi­o­na­ments, no pas de qua­li­tat, no ens enga­nyem. Això passa molt en el món dels lli­bres, els super­ven­des gai­rebé mai arri­ba­ran a l’Olimp de les grans obres de la huma­ni­tat.

LA HISTÒRIA, DONCS, D’UN GRUP de pàries de la soci­e­tat que par­ti­ci­pen en un joc maca­bre amb la pro­mesa de fer-se mili­o­na­ris té la seva gràcia, però ni trenca els esque­mes, ni innova, ni deixa boca­ba­dat. Sen­zi­lla­ment uti­litza amb habi­li­tat recur­sos segurs que han agra­dat al públic en gene­ral des que es va inven­tar el cinema. Pica­des d’ull a l’espec­ta­dor, metàfores ente­ne­do­res, memòria col·lec­tiva, refe­rents comuns. Tot aquest mate­rial es posa dins d’una olla, es bar­reja bé i surt una sèrie que entreté, mal­grat que se salti les nor­mes fixa­des fins ara de ser pro­ta­go­nit­zada per occi­den­tals i de tenir com a mínim un intèrpret cone­gut. Les pro­duc­ci­ons asiàtiques han arri­bat per que­dar-se, i sem­bla que de mica en mica es fan un lloc, encara que no esti­guem gens acos­tu­mats a les exa­ge­ra­ci­ons ges­tu­als dels seus actors i actrius, que sem­pre sem­blen al límit del col·lapse.

EN ELS FÒRUMS DE DEBAT SOR­GITS arran de l’èxit d’El juego del cala­mar no he pogut dei­xar de fixar-me en les reac­ci­ons ira­des d’alguns pares i mes­tres que es quei­xen que als patis de les esco­les els infants es dedi­quen a imi­tar la sèrie i a “eli­mi­nar” els juga­dors que per­den. Pri­mer, cap dels infants que juguen als patis de les esco­les, per edat, hau­ria de con­su­mir aquest tipus d’entre­te­ni­ment. Segur que no ser­veix de res, però en cada capítol i al marge supe­rior esquerre de la pan­ta­lla hi surt un mis­satge amb l’adver­ti­ment del que es veurà, tipus sexe, violència i dro­gues. Per tant, si els menors tenen accés a la sèrie, alguna cosa no s’està fent bé, sigui per per­mis­si­vi­tat o per des­co­nei­xe­ment fami­liar. Cal recor­dar que vivim en l’era en què la tele­visió ha pas­sat a ser l’últim mitjà on visi­o­nar les pel·lícules i sèries i en què el telèfon mòbil es con­si­dera un pro­ducte de pri­mera neces­si­tat? Els límits també for­men part d’aquesta feina a temps com­plet que sig­ni­fica fer de pares. Encara que no faci enrot­llat ni guai.

LA VIOLÈNCIA A CABAS­SOS i sense fil­tres que ens mos­tra en la pro­ducció, on no esca­ti­men ni sang ni fetge, sí que, curi­o­sa­ment, m’ha fet recor­dar temps pas­sats i reconèixer que els infants d’anys enrere també vam estar expo­sats a una violència cine­ma­togràfica i tele­vi­siva. De menor grau, més sub­til, però al cap i a la fi, igual de ferotge. O és que ningú no recorda aque­lles tar­des de cap de set­mana davant de la pan­ta­lla on el petit Marco patia fins a l’exte­nu­ació a la recerca de la seva mare a l’altra punta del món? O la inno­cent Heidi, que obli­ga­ven a aban­do­nar els idíl·lics prats suïssos plens de cabre­tes blan­ques i l’allu­nya­ven del seu avi? Ni les ensu­cra­des pel·lícules de Walt Dis­ney ple­nes de colors i cançons se sal­va­ven de la dosi de cru­el­tat. Des de la mare morta de Bambi, pas­sant per la poma enve­ri­nada de la Blan­ca­neu o l’assas­si­nat del pare de Simba, a El rei lleó, totes van tenir el seu cos­tat negre. I par­lem de films adreçats a la cana­lla!

Tam­poc se sal­ven les pri­me­res sèries que sota l’epígraf de fami­liar van reu­nir avis, pares i fills al vol­tant de la tele. Recordo que a casa tots aguantàvem les llàgri­mes a cada epi­sodi de La casa de la pra­dera, perquè mai de la vida hi ha hagut gent més des­gra­ci­ada que els Ingalls i que el dia que va morir Chan­quete ho vam viure com el dol d’un fami­liar. Sort en vam tenir que ens cen­su­res­sin la violència a les pan­ta­lles, oi?