Pobrissons, els del PP

La tra­mi­tació dels pres­su­pos­tos públics, en aquest cas de l’Estat espa­nyol, obliga tots els par­tits a retra­tar-se. Uns, pro­me­tent des del govern més pro­gres­sista de la història la inversió per a Cata­lu­nya més gene­rosa de la història, això sí amb l’enga­nyifa més antiga de la pre­història, que con­sis­teix a pla­ni­fi­car unes obres i obli­dar-se després d’exe­cu­tar-les. Els altres, adver­tint que aquesta vegada sí, que cobra­ran car el seu suport, el mateix dia que el caduc Tri­bu­nal de Comp­tes activa els embar­ga­ments o que el Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal admet a tràmit el penúltim recurs esta­tal con­tra una ini­ci­a­tiva del govern de Cata­lu­nya. De tots els actors con­vi­dats a la gui­nyo­lesca repre­sen­tació, però, els que assu­mei­xen un paper més trist són els polítics cata­lans del Par­tit Popu­lar. En el pas­sat recent, ser can­di­dat del PP a Cata­lu­nya només reque­ria unes bones gal­tes a l’hora de pro­cla­mar, per exem­ple, que la prin­ci­pal pri­o­ri­tat era el des­do­bla­ment de l’N-II al seu pas per les comar­ques giro­ni­nes. Encara avui, molts anys després, la pri­o­ri­tat està enca­llada en una car­rera d’obs­ta­cles de tan­ques, exca­va­do­res i for­mi­go­ne­res que van cen­tri­fu­gant fins a l’infi­nit les pro­me­ses popu­lars. A la clàssica habi­li­tat demagògica subli­mada en les cam­pa­nyes elec­to­rals s’hi ha de sumar, com dèiem, la dis­po­sició a fer el paper de la trista figura. Com ara, que els toca ento­mar la nova can­ta­re­lla que fan arri­bar els seus com­panys madri­lenys: Espa­nya ens roba. Prou que saben, com sabem tots nosal­tres, que Madrid es bene­fi­cia de l’efecte trac­tor de la seva capi­ta­li­tat però, sobre­tot, que el nivell de com­pli­ment de les inver­si­ons que s’hi pro­jec­ten asso­leix allà un fol­gat 110 per cent. És nor­mal que amb un guió tan pobre i uns com­panys de files tan poc soli­da­ris els sen­tim piu­lar més aviat poc, als popu­lars cata­lans. I, al cim, pobris­sons, els que enyo­ra­ven supo­sats lide­rat­ges potents com el de Xavier García Albiol no tenen més remei que abai­xar el cap veient com l’espa­nyo­lisme s’exer­ceix millor amb els poders mer­can­tils regis­trats a Belize.