Memòria arrancada

Hi ha pel·lícules que, con­ser­vant-se en els mar­ges o el subsòl del lle­gat cine­ma­togràfic, t’arri­ben un dia fent-te sen­tir que esta­ves des­ti­nada a rebre-les. Pot ser un regal de l’atzar, com ho és que les tro­bis bus­cant una altra cosa. Sovint, però, has d’agrair que algú te les des­co­breixi o que les faci visi­bles amb la volun­tat de donar a conèixer tre­sors ama­gats. Aquesta és una de les volun­tats dels orga­nit­za­dors del Fes­ti­val de Cinema Jueu, que, en la pre­sent edició, ha pro­gra­mat Bru­xe­lles-Tran­sit, que he sen­tit de manera ful­gu­rant com una d’aques­tes pel·lícules. Vaig veure-la fa dos dies al cinema Truf­faut, de Girona, i s’exhi­birà el 19 i el 21 vinents a la seu de la Fil­mo­teca a Bar­ce­lona.

Bru­xe­lles-Tran­sit, del 1980, és l’únic llarg­me­tratge de Samy Szi­lin­ger­baum, mort sis anys després a causa de la sida. El direc­tor hi fa pre­sent la història dels seus pares, jueus polo­ne­sos arri­bats a Brus­sel·les el 1947, poc després que el nazisme exter­minés quasi tota la seva família i tan­tes altres. Tan­ma­teix, gai­rebé no hi ha cap referència a l’Holo­caust i, en canvi, s’hi traça l’experiència de l’emi­grant: la soli­tud, la difi­cul­tat de comu­ni­cació lingüística, l’angoixa dels sen­se­pa­pers, les jor­na­des de tre­ball inter­mi­na­bles, la nostàlgia repri­mida, els recels dels nadius. Amb unes imat­ges evo­ca­ti­ves en blanc i negre, que pri­mer mos­tren vies de tren i esta­ci­ons, la història és rela­tada en ídix (aquesta llen­gua quasi exter­mi­nada) per la mare de Szi­lin­ger­baum. Sem­bla com si el fill arranqués les parau­les (la memòria) a la mare: el dolor de recor­dar. Vaig veure el film el dia que hau­ria fet cent anys el meu pare, al qual a vega­des arran­cava records. Ho enyoro.